La primera història humana

De Escola Finaly
Salta a: navegació, cerca
La primera història humana

Lluís Maria Xirinacs i Damians

Pròleg: Carme Béjar

Col·lecció: Bullae 3 - 1a edició: Barcelona, 17 de juny de 1997

Llicencia: Creative Commons Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 3.0

Descarregar: pdf.png (Descarregar) - (A5) - (A6)

translation.png (Español)


Contingut

PRÒLEG

Hi ha històries i històries. Aquesta és una història molt peculiar destil·lada a poc a poc i publicada pàgina a pàgina a la revista LA FURA entre els anys que van del 1986 al 1989. Hem fet un recull d'aquestes pàgines. Cada una és com un glop arrodonit en el que se'ns parla d'un tema diferent però d'aquells que són actuals i de sempre: la guerra, el poder, el diner... Amb freqüents excursions a la prehistòria a la recerca de valors perduts i extrapolant-la a la història més recent i als nostres dies, ens porta a una anàlisi-crítica de la societat actual i del nostre comportament: depauperació, esquizofrènia, reminiscències adulterades d'antics valors... Així es va teixint a petits glops i a grans trets una història de la prehistòria important, diferent, i a voltes tan encisadora que fàcilment ens desperta nostàlgies de paradís perdut. La infantesa de la humanitat que també és la nostra infantesa, quan les coses i les persones eren transparents, senzilles... Quan l'ànima i el cos caminaven junts i la matèria i l'esperit no s'havien divorciat, quan l'home exercia la mística junt amb el seu treball... van desfilant davant els nostres ulls com una preciosa col·lecció de pintures «naïf» que ens deixen amb ganes de que el «xirigueig» segueixi sonant.

Carme Béjar


L'ORIGEN DE L'HOME

Tema sempre apassionant. De qui venim? Des de mitjans del segle passat, les excavacions arqueològiques han tirat per terra les idees tradicionals de l'edat de l'home sobre la terra. Càlculs basats en números bíblics feien suposar que l'home fou creat fa uns deu mil anys. L'esquelet d'home trobat a la vall de Neanderthal, a Alemanya, el 1856 el fa retrocedir als seixanta mil anys. Prop de l'estany de Banyoles fou trobat un exemplar de les mateixes dates.

Comença, tot seguit, un compte enrere fascinant fins als nostres dies, en els quals la família Leakey d'investigadors estableix per a l'home una antiguitat aproximada de tres a quatre milions d'anys. En jaciments de l'Àfrica equatorial oriental d'aquells temps, hi ha simis superiors corresponents als actuals ximpanzés i també hi ha éssers més avançats anomenats Homo erectus, amb les varietats de robustus i de gracilis, que s'estenen després per tot l'Àfrica. Es dibuixa un parell de sèries de troballes d'una part dels simis superiors i de l'altra, d'aquests Homo erectus a partir dels 3-4 milions d'anys. Abans no s'ha trobat cap traça d'homes.

I, ¿per què diem home a aquest avantpassat? Cal estudiar-ne les formes del cos. De tots els animals, aquell al qual ens assemblem més, sense lloc a dubtes, és al simi superior o pòngid (orangutan, goril·la, ximpanzé). El parentiu és sorprenent en una llarga llista d'estructures corporals. La temptació d'afirmar que venim del simi superior és gran.

Se suposa que la posició dreta sobre dos peus allibera les mans. Les mans lliures, d'una banda, alliberen la boca de la barroera missió d'arrencar el menjar directament. La boca s'empetiteix i el cervell creixent, pren en el cap lloc a la cara. D'altra banda, les mans lliures, ajudades pels dissenys del cervell creixent comencen a construir i emprar estris per a millor capturar i preparar el menjar. Coneixem jaciments de pedres amb incisions (pebble cultura o cultura dels còdols) des de fa més de dos milions d'anys en el mateix lloc on s'han trobat els primers homes.

Però el criteri màxim d'hominització és el creixement del cervell que es desenrotlla de 400 cm3 a 1.200 cm3 de mitjana en l'home de Cromanyó. És una sorprenent multiplicació per tres realitzada en uns pocs i agosarats salts endavant successius. Són mutacions genètiques fruit de l'atzar?, o són intervencions divines successives per a fer l'home a la seva imatge i semblança? Els segles antics pensaven que era cosa divina. Els darrers segles racionalistes ho atribuïren al joc cec de l'atzar.

Algú potser no s'ho voldrà creure, però grans científics dels darrers anys tendeixen a «necessitar» d'una intel·ligència superior final que mena l'evolució endavant. L'atzar, matemàticament, no pot produir en tan poc temps la meravella del cervell humà responsable de la complexíssima i abassegadora civilització actual.


APARICIÓ I ¿DESAPARICIÓ? DE L'HOME

Els primers homes, si vénen dels simis superiors, no són gens compatibles amb ells. La unió sexual de l'home amb el simi superior no és fecunda. Si s'hagués pogut unir també l'hauria pogut absorbir com les diferents branques d'homes s'han anat reabsorbint entre si al llarg d'un tronc comú. S'han definit cinc variants importants: l'Homo erectus robustus, l'Homo erectus gracilis, l'Homo neandertalensis, l'Homo cromagnonensis i l'home actual. De primer es pensà que les branques més antigues s'extingiren. Avui es pensa que són variacions reabsorbides per creuaments sexuals, igual com avui, lentament, es van barrejant les diferents races d'humans que hi ha sobre la terra. L'espècie humana és única: tots es poden unir amb tots. Els racismes no tenen base biològica ni ètica.

Sembla cert que l'aparició de la humanitat per primer cop fou al cor de l'Àfrica ara farà uns quatre milions d'anys. A Amèrica no hi va néixer ni l'home ni tan sols el simi superior. L'home va passar prop de tres milions d'anys sense bellugar-se del seu niu calent del continent africà.

Ara els deixebles sabadellencs del finat gran arqueòleg català Miquel Crusafont Pairó, sembla que han descobert l'home més antic d'Europa i potser d'Àsia, a Orce (Granada) d'Andalusia. Tal volta té un milió i mig d'anys. És molt probable que, durant el darrer milió d'anys, l'home s'hagi anat expandint pel vell món a la recerca de més fruits de la terra, de més cacera i més pesca a mida que creixia en nombre d'habitants. Li calgué aprendre a domesticar el foc i a vestir-se per endinsar-se en territoris tan freds i tan distants de la calefacció natural de l'equador. També anà perfeccionant els seus estris: ganivets, llances, fletxes, destrals, arpons, etc. De tot això, se n'ha trobat a bastament per les diferents contrades del Penedès, del Garraf, de l'Anoia. Avui, sobretot entre la gent jove, s'ha desvetllat una gran passió de recerca arqueològica per tot el país.

I la humanitat seguí expandint-se per tot Europa, Àsia i Oceania. Fins que no hi va cabre. Cap al 20.000 abans de Crist penetrà per Alaska des de la Sibèria i anà ocupant de nord a sud tota l'Amèrica.

Des de fa uns 15.000 anys omplim el planeta i ens hem d'anar estrenyent i esgarrapant la terra... fins a desfer-la. Des d'aleshores anem explotant la terra, cremant el bosc, arrencant metalls i petroli, embrutant les aigües i els aires, extingint miler i milers d'espècies vegetals i animals i... oprimint i matant altres homes.

De moment la gran llestesa de l'home ha servit per seguir augmentant el nombre d'humans a costa de destrossar tot allò que ha calgut per al manteniment i reproducció de la vida més immediata. ¿S'acosta, de veritat, el temps en què l'home farà ús de la seva consciència global? o ¿desapareixerà autoimmolat pel seu propi poder?


HISTÒRIA HUMANA

En els llibres de text, de petits, estudiàvem la distinció entre història i prehistòria humana. L'inici de la història en cada lloc venia determinat per l'aparició de documents escrits. L'escriptura permet un coneixement més precís de la realitat humana que els altres documents o restes del pas de l'home sobre la terra.

Però l'arqueologia moderna amb un llarg seguici de ciències auxiliars, ha desenvolupat tal quantitat de tècniques d'investigació de la realitat primitiva de l'home que el criteri de l'escriptura ha estat abandonat.

A finals del segle passat el pensament marxista intentà d'establir una distinció: història natural i història humana. Mentre l'home vivia de la recol·lecció dels productes espontanis de la naturalesa, no era considerat pròpiament com a home: era un home animal i la seva història constituïa l'últim capítol de la història animal.

Quan l'home inventa l'agricultura, la ramaderia, la mineria, la metal·lúrgia i les artesanies diverses, quan l'home crea valors utilitaris que la natura no donaria espontàniament, aleshores comença la història del treball creatiu. Diguem de passada que segons els marxistes aquesta història humana porta l'opressió de l'home per l'home i la consegüent lluita de classes per mantenir o expulsar-se l'opressió.

Aquí, proposo anomenar història humana la totalitat del fet humà, del decurs de l'espècie humana des de la seva aparició datada aproximadament fa quatre milions d'anys. Aquesta llarga història, jalonada d'indicis, senyals, restes, monuments, es pot dividir en tres etapes.

  1. La història humana natural o d'expansió biològica. Comença amb l'inici de l'home i dura fins als nostres dies i durarà. L'home biològic és un animal, certament, però com a animal és espècie diferent que té característiques pròpies, que genera conductes pròpies de l'home i que, per tant, genera història pròpiament humana.
  2. La història humana artificial o d'expansió econòmica. Comença amb l'inici de la producció de béns utilitaris, animals, plantes i minerals, convenientment adaptats a les necessitats de l'home per a la seva alimentació o utilització. Veurem que té una primera fase pràcticament sense lluita de classes i una segona fase amb lluita de classes. Aquesta segona fase explota i agredeix la natura fins als nostres dies.
  3. La història humana ecològica o de síntesi de les dues històries anteriors. Comença en els nostres temps amb tímids intents de superació de la lluita de classes i d'investigació d'una economia més respectuosa dels cicles i equilibris de la naturalesa.

Tenim la sort, en el temps en què ens ha tocat de viure, d'anar més enllà de la ingenuïtat primitiva i de l'economia ferotge cap a una expansió més harmònica de la humanitat.


L'HOME NATURAL

Comença fa quatre mil·lennis d'anys i dura de moment, fins a avui. Hi ha qui s'entesta a negar l'existència de l'home natural avui. Els homes d'empresa, amb llur ritme de producció desaforat, ferotge, han destrossat de tal faisó la naturalesa humana que els marxistes i molta gent d'esquerra pensen que ja no existeix la naturalesa, que tot està pertorbat per la història artificial de l'home. I és cert que racons de naturalesa pura potser no en trobaríem pas cap en tot el llarg i ample de les dues comarques del Penedès. Tampoc no trobaríem cap home que pugui ésser considerat el salvatge pur, com el somiava Jean Jacques Rousseau en el seu llibre «L'Emili».

Això féu que el pensament marxista, equivocadament al meu judici, posés com a única i base i motor de la història humana l'economia. Marx en deia la infraestructura econòmica. Recordo quan vaig viure deu anys a pagès, com jo deia als camperols: «Que bé es viu al camp. Fixeu-vos quines flors més belles, quins ocells més xerraires, quina posta de sol de color porpra...». Ells em responien: «Aquestes flors són males herbes que cal arrencar; aquests ocells es mengen el blat i cal matar-los; sol rogent, pluja o vent o tempestat que ens malmetrà la collita...». Jo venia de la ciutat i creia innocentment en la naturalesa pura; ells vivien al camp i pensaven rigorosament en termes d'explotació econòmica.

Però si la naturalesa pura ja gairebé no existeix, és equivocat deduir que la naturalesa no existeix. Equivocació greu. La terra, l'aire, l'aigua, la calor i el fred, els volcans i els terratrèmols, les ventades, les glaçades, les nevades, els aiguats, els animals, les plantes existeixen. La nostra gana, la nostra set, la nostra circulació sanguínia, la respiració, els músculs, la pell, les nostres necessitats, els sentits, l'herència, la gestació, la lactància, l'aprenentatge, els sentiments, les intuïcions... existeixen. L'home natural i la naturalesa no humana existeixen, ofereixen dura resistència a l'explotació artificial de l'home i col·laboren poderosíssimament amb l'home en les seves tasques econòmiques productores.

Hi ha una cultura que deriva principalment de la naturalesa: la referent al respecte a la mateixa naturalesa, a la cultura bàsica dels drets humans, dels drets nacionals, de l'art, dels sentiments, de la llengua materna, dels costums populars, de l'esperit i una altra cultura que es deriva principalment de l'economia: la referent a la ciència, a la tècnica, a la política, a la sociologia, al dret, a les religions sociològiques. Aquesta segona cultura acceptaria millor el nom de civilització, derivat de «civitas», ciutat.

Àdhuc en els temps moderns més turmentats amb la lluita de classes, totes les cultures o superestructures derivades de la base o infraestructura natural, escapen en bona part del plantejament i a la servitud de la lluita de classes. Siguis de dretes o d'esquerres, hauràs de defensar els drets de la naturalesa, el dret a la vida i a la mort, els drets humans individuals i col·lectius, els drets de barri, municipi, comarca, nació, l'art, l'esperit, els sentiments, la llengua, els costums. Se sigui del color que se sigui.

«He trobat uns ulls transparents en la cara del meu enemic.»

«L'havia de matar... i estimo aquest home.»

«Traïdor, fill meu?...»


EL PARADÍS TERRENAL

La serra nord-occidental de Font-rubí i les prolongacions, fan de pantalla contra el vent dominant de mestral al Penedès. Els indicis més antics de la presència de L'home en aquestes contrades, es troben en aquesta serra que amaga la tranquil·la subcomarca de Mediona i que té com a sentinella vigilant i racó de solitud i meditació el mas Bolet, amb la cova del Bolet sadolla de troballes prehistòriques i llegendes fantàstiques.

Diuen els entesos que el bolet per excel·lència, L'Amanita muscaria, o, com diem en català, el reig bord o matamosques, aquell que ens fa considerar «tocats del bolet» els que l'han ingerit, perquè provoca al·lucinacions, conté una droga, la muscarina, que fa veure follets i barrufets, que dóna alegria al cor i força als músculs, que fa «viatjar».

Avui, després d'unes consideracions generals sobre la història humana, fetes en dies anteriors, amb el paleolític, des de la cova del Bolet, comencem la descripció del viatge al·lucinant de la història humana, primer natural, després artificial i finalment ecològica.

El paleolític o «pedra antiga» comprèn tota la història natural de l'home que, en aquest llarg període, que va des de l'origen fins a uns 12 o 10.000 anys abans de Crist, no produeix cap bé utilitari, no és artificial. Es dedica a recol·lectar vegetals i animals existents espontàniament en la naturalesa. L'únic artifici que crea l'home és l'eina, l'estri per recollir més i millor: destrals, fletxes, llances, agulles, etc. Es comprensible, doncs, que a aquesta extensíssima etapa de la història humana se la pugui considerar com un paradís, el paradís terrenal, el mite del paradís original. A l'home només li calia estirar la mà, sense moure's de la seva posició d'ajagut en el prat verd, i abastar la fruita sucosa de l'arbre, que penjava «bona per a menjar, bella a la vista i apta per a adquirir saviesa», com diu amb elegància la primera plana de la Bíblia.

Quatre milions d'anys aprofitant-nos dels dons espontanis de la naturalesa són massa anys per oblidar-nos d'ells. Totes les tradicions somnien el paradís ancestral. Totes malden per reconquerir-lo. A tots ens plauria de viure sense treballar, de passar les hores sota la parra i abastar-ne sense moure'ns el raïm delitós. L'Edèn dels semites, el Walhalla dels germànics, l'Arcàdia dels grecs. L'home és el rei de la creació. El seu destí és un jardí de delícies. Les tradicions, inclosa la bíblica, àdhuc imaginen l'home primitiu vegetarià. No menjava animals. Hagués calgut matar-los i això hauria trencat l'encís de pau i harmonia.

Encara avui, la major part dels pobles orientals, molt més conservadors dels vells costums que els occidentals, es mantenen predominantment vegetarians per conservar l'harmonia natural. És un crim matar un home, és un crim avortar. Però també és un crim matar un animal. Que el mati una au rapaç o un mamífer carnívor és excusable, per bé que lamentable. No en saben més. Però que el mati l'home... L'home és tan intel·ligent que pot viure sense matar animals i pot acostumar els gats i els gossos, que són carnívors, a viure de llet i sopes de sèmola.


LA CIÈNCIA DEL BÉ I DEL MAL

Hem vist tanta televisió i tants anuncis publicitaris que hem caigut en la greu equivocació d'imaginar la felicitat i l'harmonia humanes com una cosa tova. Una mena de «colchón-flex» anatòmic: l'univers adaptat a nosaltres com els pares a un nen mal educat. La realitat és exactament la inversa. La vera pau, l'harmonia i la felicitat humanes, rauen a adaptar perfectament l'home a l'univers. El més adaptat és qui triomfa.

Al llarg dels darrers mil·lennis de la història artificial, plens de desgràcies injustícies, crueltats i opressions, uns pocs homes han reeixit a adaptar l'univers a llurs necessitats i gustos, el «colchón-flex» universal. I això ha fornit la base per a imaginar el paradís original com un paradís tou i fàcil.

La realitat natural és dura i difícil. Ha calgut a la natura quinze mil milions d'anys per a «produir» l'home. I l'home primitiu era fort, dur, auster, despert, solidari, creatiu. La seva felicitat no era el resultat de l'explotació dels altres homes ni de la deixadesa, l'abúlia, l'evasió, la irresponsabilitat egoista. Lluitaven bona part del dia per proveir-se d'un aliment que els era disputat pels altres animals, vivien a sol i serena, sense matalassos ni coixins, ni aixopluc, ni llum artificial, ni sabates; constantment agredits pel clima pels microbis, pels insectes, per les aranyes, pels escorpins i les serps, per les rapaces i els carnívors.

Aquell paradís terrenal del paleolític no s'assemblava gens a un jardí d'odalisques com somnien i esperen els àrabs, o un matalàs d'aigua en un llit rodó envoltat de miralls com somnien i desitgen els moderns americans.

Sí, és cert, l'home primitiu ho tenia més fàcil que els animals, per això l'home ha acabat, després d'una llarga i arriscada lluita, imposant-se als animals. Però aquella facilitat no té res a veure amb les facilitats que la nostra civilització concedeix a alguns i fa envejar a altres. Es cert que als homes primitius, després d'una llarga jornada de feina, encara els sobrava temps per a somniar, meditar, fer l'amor i l'amistat. Però aquesta felicitat venia com a resultat d'un gran esforç. Era, no una felicitat regalada, sinó una felicitat conquerida.

Avui tenim distingits el bé del mal. El bé és un cel de felicitat, el mal és un infern de turments. Molt semblants al palau d'un ric i a la barraca d'un pobre respectivament. Aleshores la humanitat no estava trencada en classes socials opressora i oprimida. I la persona individual no estava trencada en situacions de felicitat i de turment. Encara no coneixien la terrible ciència del bé i del mal. La vida era dura i bella ensems. Com el despertar de llenyataire o del pastor en els boscos de Font-rubí, després d'una nit amb el roc clavat al ronyó i la trompeta del mosquit turmentant l'orella. Un tocat de l'autèntic Bolet. La vera felicitat és vèncer resistències. L'home primitiu és un home d'una peça, íntegre i, com diria l'Evangeli, ni bo ni dolent, ni just ni pecador, «perfecte», com el Pare celestial que fa sortir el sol sobre els justos i sobre pecadors. No ens enganyem, en això de la civilització no canvia res. Només substitueix l'angoixa d'un llamp de tempestat d'estiu per l'angoixa del venciment d'una lletra de canvi.

Aquest és l'ideal real, el paradís de veritat. No ens deixem entabanar pels paradisos de delícies que només són possibles mitjançant inferns de tortura.


MATÈRIA I ESPERIT

No sabem si en les terres del Penedès hi hagué gaire vida humana en el paleolític inferior, només se n'han detectat indicis. Sembla que s'han trobat jaciments a Orce (Jaén) de més d'un milió d'anys. Però la seu indiscutible de l'home més primitiu es troba a l'Àfrica.

Heus ací les conjectures possibles deduïdes del poc que en sabem:

La matèria i l'esperit no apareixen com coses separades. L'activitat productiva: cacera, recol·lecció i pesca superava amb escreix les necessitats de supervivència i de reproducció. A més del fet que no cessa de créixer la població, apareix, de seguida, una plusvàlua, un excedent, que es destina a un nou consum, al qual podríem dir consum social. L'animal abandonava l'excés de cacera que no es podia empassar. L'home enceta al costat del consum de subsistència un consum social. En aquells temps reculats no existia la propietat privada. Però ja existia la feina com a font de producció. Ja funcionava l'empresa. Tota l'horda feinejava conjuntada. I aviat sorgiria el capital.

Un dia es feu foc a sota d'un cap de bestiar mort, penjat d'una branca. Aquella peça sobrera no s'havia pogut consumir. L'horda ja estava tipa. Al cap d'uns dies descobriren que el cap de bestiar fumat no es corrompia.

Així nasqué la primera tècnica de conserva. Després l'home aprengué a conservar amb la sal i amb altres mitjans. Una peça que no es menja i es conserva és un bon estalvi. Quan no hi ha cacera dóna bo de llescar un bon tall de be fumat. Esdevenia tot un capital amagat al fons de la cova. Capital ve de cápite cap (de bestiar). I, què en feia de la producció sobrera? En què consistia l'incipient consum social?

Aquell home del paleolític inferior era eficaçment material i profundament espiritual. Se l'ha titllat d'animista despectivament, perquè li vibrava l'ànima. Jutja pels fets, tu, lector, si la seva ànima no mereixia un gran respecte.

Amb l'excedent creà la primera expressió de la sacralitat: els sagraments originals.

  1. El Banquet sagrat o la festa de l'horda. De tant en tant es reunien, plens de joia, a celebrar un àpat extraordinari al llarg del qual s'estrenyia més l'amistat i la intimitat de tots amb tots.
  2. L'Animació de la festa o el sacerdoci profètic, sobretot exercit per dones. Era la procreadora de la nació i, per tant, la més sensible a l'esperit comú.
  3. El Matrimoni, matri-munus, l'ofrena de la millor captura a les dones gestants i lactants. Dona, giné en grec, produeix nació, genos en grec. Es mereix doncs, el millor present.
  4. El sagrament dels Febles o, en llenguatge modern, la seguretat social, l'ofrena de les altres captures sobreres als malalts, febles, vells.

Aleshores el sagrament no era només signe de l'esperit era també una bona realitat material. Eucaristia, Ordre sacerdotal, Matrimoni, Sagrament dels malalts són noms moderns de gràcies antigues. Els animals no fan festes, no tenen animadors, no fan tracte especial a la mare, al malalt, al vell. En el primer home economia i esperit anaven junts.


COMUNITAT I AUTORITAT

L'home natural del paleolític inferior ja disposava d'empresa, de feina, de beneficis, d'estalvi, de capital, de festa, de sacerdoci, de matrimoni (el patrimoni degut a la mare!), de seguretat social, fa potser milions d'anys. No hi renunciarà.

Com era la seva vida? El cap de cada persona individual era ple de les necessitats i de les llibertats del conjunt de l'horda. Encara no estava inventat el personalisme individualista. El bé sobrer, l'excedent, era automàticament bé comú. No hi havia encara propietat privada. Cadascú pensava més en el comú que en ell mateix. Que diferent d'ara! La comunitat era sòlida, solidària; tots eren corresponsables de tot. Cadascú es podia deixar matar per salvar el conjunt. El comú era tot. Comú no ve de cum unitate, amb unitat, ans ve de cum múnere, amb ofrenes, amb ajuda, amb defensa.

Es comprendrà, doncs, que l'autoritat no era poder, no era opressió d'un sobre els altres. Autoritat, ve d'auctóritas i aquesta paraula ve d'augere, que vol dir augmentar la vida, els drets, les possibilitats materials, les llibertats de la comunitat.

La societat del paleolític inferior es diu tècnicament viriarcat. Vir vol dir home, baró, mascle. Arquia és el comandament del poble per part de l'autoritat. L'anarquia pertany a la base del poble, on és la font dels drets, de la força, de la llibertat i fins i tot de l'autoritat. L'arquia és l'autoritat al servei del poble.

En aquells primers temps de la història natural de l'home, arquia i anarquia no estaven renyides com en la nostra història darrera. No hi havia poder de l'home sobre l'home. L'autoritat era un autèntic servei social. Vegem-ho.

L'home havia heretat dels animals superiors la «institució» del mascle conductor. El baró més fort de l'horda exercia la funció de l'«autoritat». Mentre la resta de la comunitat badava o menjava, calia que ell vigilés. Quan eren atacats calia que ell sortís el primer a la defensa. Quan mancava aliment calia que ell anés a buscar paratges més ben proveïts. Quan perdien un cadell d'home era ell qui l'havia d'anar a cercar-lo.

Si això és autoritat, qui es presentaria a eleccions aquest mes de juny? «Qui vulgui ser el primer de tots que es faci servidor de tots». Perquè tenia més força o més habilitat que els altres es considerava més en deute envers els altres. Els més forts es barallaven i competien per ocupar el lloc de màxim sacrifici del grup. «Avanceu-vos els uns als altres en el servei comú». I, o meravella!, en realitat allò no representava cap sacrifici del «jo» perquè no existia l'egoisme. La màxima realització personal consistia a fer avançar més i millor el grup.


ESCASSETAT I EXCEDENTS

Els llibres d'economia de mentalitat capitalista acostumen a definir i a justificar l'economia com a reglamentació davant l'escassetat de béns útils necessaris. Diuen que hi ha fam en el món perquè l'aliment és un bé escàs. Diuen que hi ha guerra al món perquè escassegen les primeres matèries o les fonts d'energia. Hi ha massa població al món −segueixen dient− i el planeta no dóna per a tant.

Aquesta hipòtesi de l'escassetat, sovint compartida pels ecologistes, és una extrapolació al terreny humà d'una llei certa dels vegetals i dels animals. Cada espècie vivent té un límit natural en la seva expansió: quan ja no pot créixer més perquè la natura no produeix espontàniament més recursos per a més població. Si l'espècie segueix portant més fills al món, els fills moriran de gana.

¿Passa el mateix entre els homes? Un fet és cert. Ara, milions d'homes estan desnodrits i milions es moren de gana. I fa milers d'anys que això comença a passar. ¿Serà certa l'afirmació dels malthusians del segle passat i del Club de Roma en els nostres temps que la humanitat ha tocat sostre?

Pensem que, si això és cert, és comprensible −no dic justificable− que s'esdevinguin tota mena d'acaparaments, de desequilibris, acumulacions i carències, de guerres egoistes de rapinya i guerres desesperades de supervivència. La llei de la selva entre els homes resulta inevitable. El gros es menjarà el xic i només una fèrria dictadura permanent dels «justos», amb la supressió de les llibertats, farà possible una humanitat sense pobres i morts de fam.

I cabalment aquest és el panorama del nostre món actual: un planeta dividit entre els lliures selvàtics de l'oest i els justos tirànics de l'est. Amb la terrible amenaça pendent d'una guerra d'holocaust mundial.

Al meu judici, això és un lamentable engany. La història llarguíssima dels homes des del paleolític ens demostra tot el contrari. L'home apareix literalment enmig de la lluita de la selva més ferotge dels animals i vegetals en el cor de l'Àfrica equatorial. I l'home va aconseguint contínuament escapar de l'escassetat i assolir excedent econòmic. Sí, és cert que en determinats moments ha sofert estrangulaments petits i transitoris, però tot seguit, la seva capacitat creadora de béns útils necessaris artificials ha suplert amb escreix les estretors momentànies. I això és cert des dels inicis obscurs del paleolític inferior, plagat de competidors animals fins als nostres dies.

Karl Marx, en una Anglaterra majoritàriament famolenca, amb un proletariat desnodrit i malaltís, anuncià sorprenentment fa més d'un segle que el capitalisme moriria ofegat en la superproducció. I així va passant. Mentre mig món es mor de gana, la FAO avisa que sobra riquesa per a tots i els països rics, no se'n surten del malson dels excedents que se'ls fan malbé en els magatzems. Cal llençar al mar plàtans o cafè. Cal parar l'extracció de la potassa o de l'estany. Cal contingentar la producció de blat o de vi. Es paga al pagès per arrencar vinyes o oliveres..., mentre tots anem amb l'ai al cor per por de veure'ns privats del necessari i ens tornem egoistes i cruels per acumular seguretat econòmica.

¿Qui fa aquestes falses pel·lícules «històriques» on es veuen les hordes primitives guerrejant entre elles per robar-se el control del foc? Fins fa uns 12.000 anys la humanitat sempre ha sabut sortir de l'atzucac de l'escassetat. I en aquests darrers 12.000 anys n'hi ha més de la meitat en els quals tampoc regnà l'escassetat, com veurem, ¿Quin pobre d'esperit ha de menester la misèria dels altres per a bastir la pròpia grandesa? ¿Qui ens enganya per mantenir-nos ben collats?


PRIMERA DIVISIÓ DEL TREBALL I DE LA PROPIETAT

Com entrà en el món dels homes l'especialització?

Avui vivim en una societat d'especialistes. El més especialitzat és buscat per les empreses i es fa ric. Sobren treballadors no qualificats però en falten en les especialitats punta. Les noves i altes tecnologies pateixen set de personal preparat.

I tanmateix això violenta la natura. La persona humana és naturalment globalitzadora, és feliç canviant de feina, fent coses diverses i coneixent les implicacions de conjunt. El cos humà que sap i pot fer tantes coses diverses pateix la pitjor de les tortures obligat a seure cada dia vuit hores en un banc d'una cadena de muntatge repetint sempre un moviment monòton o teclejant en un ordinador amb els ulls neulits davant una pantalla fluorescent.

La primera especialització històrica de què tenim esment, succeí davant el primer avís de la naturalesa quan escassejava la recol·lecció de fruits, la cacera i la pesca. Dintre de l'horda, farà uns cent mil anys, s'instituïren petits grups de captura especialitzats. Un grup caçava el cérvol. Un altre captava mel. Un altre s'especialitzava en els cocos o plàtans de les altíssimes palmeres. I un darrer en la pesca de l'astuta truita de riu. Aquests clubs especialitzats de cacera, pesca o recol·lecció, es coneixen amb el nom de «tòtems». Al principi els arqueòlegs es pensaven que eren unes misterioses societats secretes envoltades de críptics ritus iniciàtics, les «totemitzacions».

Després s'ha vist que l'essència dels tòtems és la producció especialitzada, amb invents de tècniques originals per a més eficàcia. I tot això, progressivament envoltat de cultures i tradicions artístiques i sacrals molt expressives. Avui dia certes penyes de caçadors o pescadors s'assemblen bastant a aquells primitius tòtems: «Els Cérvols», «Les Àguiles», «Els Bisons», «Les Abelles», amb els seus tabús rituals.

  1. La intel·ligència humana inventa l'especialització dintre del conjunt de l'horda per defugir l'escassetat incipient. Així es torna a produir excedent.
  2. La captura especialitzada fa néixer en la humanitat, sembla que per primera vegada, la propietat privada en el si de la propietat comunitària. Era una propietat privada molt rudimentària, molt incipient. No era individualista, era de grup, era de tòtem. Cada tòtem restava amo de la seva captura especialitzada, sobretot a partir del moment en què els tòtems s'han allunyat molt de la seva base de l'horda i no poden tornar durant mesos. Cada tòtem adquireix una personalitat dins de l'horda i aquesta personalitat el duu inexorablement cap a la propietat.

És un concepte fals i simplista aquell dels qui neguen la propietat privada ras i curt. Tota persona individual o col·lectiva que no té propietat privada és com una ànima sense cos. A la llarga serà víctima de despersonalització. És cert que hi ha una idolatria de la propietat, com si fóssim allò que tenim. No som cos. Tenim cos. No som les nostres propietats però tenim propietats.

I parem esment que tot això sempre és dintre del conjunt de la comunitat d'horda i de la propietat conjunta: tant l'especialització creativa com l'especialització consumptiva. Varietat i riquesa dins de la unitat i l'harmonia.


ESGLÉSIA

La gent diu: «Anem a l'església». Pren església per temple. No és aquest l'origen. Es una paraula grega derivada del verb enkaleno, que vol dir «convocar o cridar (a efectes sagrats)». Quan Pau predicà l'Església de Jesús a Grècia, l'entengueren fàcilment perquè feia molts segles que Grècia estava organitzada en esglésies.

L'origen de la institució eclesial és sorprenent. Sembla que la humanitat, que sempre s'havia organitzat naturalment, concretament en comunitats de sang i parentiu, cap a la meitat del paleolític mitjà (l'home de Neandertal), aproximadament fa 60.000 anys, enceta la institucionalització de societats artificials i de finalitat abstracta. I ho féu, d'antuvi, en el terreny sagrat: l'església. És sorprenent que els arqueòlegs estiguin d'acord a afirmar que l'església avança d'uns 55.000 anys l'aparició de la religió. Ningú no parla de Déu fins fa uns 4.500 anys. I, tanmateix, constitueixen esglésies. Com s'entén?

Els etnòlegs, estudiosos de les comunitats humanes primitives actuals, han trobat l'explicació d'aquest enigma. Els tòtems, clubs de cacera especialitzats, s'han allunyat molt de la seu base de l'horda, a la recerca de les seves peces de captura. A la base resten els vells i els infants. Els adults per a tan llargs viatges s'han endut les dones. Els vells enyoren els joves. I finalment es convoquen, de tant en tant, a una festa solemne, a una trobada nacional on esclata la joia del retrobament, la reconstrucció de la totalitat provisionalment però llargament perduda. És una experiència mística col·lectiva. Àdhuc en la Bíblia, David retorna a la seva pàtria, Betlem, un cop a l'any a celebrar la gran festa nacional.

Aquesta humanitat primitiva constituïa unes nacions en forma d'horda que no estaven trencades en classes antagòniques d'opressors i oprimits. Vivien en l'harmonia. El distanciament físic, necessari per a la recerca dels mitjans de subsistència, era exorcitzat amb el sagrament de l'església, signe sensible −la reunió festiva− i eficaç de la gràcia −l'ànima comuna de la nació.

Serà molt més tard, quan l'home trencarà amb l'home i amb la natura, quan caldrà resar al Pare llunyà del Regne llunyà: «vingui a nosaltres el vostre Regne», «faci's ací a la Terra la teva voluntat que s'ha envolat al cel». L'home practica la religió quan se sent abandonat, disharmònic, trencat i oposat a ell mateix i a l'univers. Abans no, abans practica la plenitud sacral naturalment a l'inici i per convocatòria voluntària i valenta després Totes les crides a la unió dels homes, sigui la fraternitat predicada per Jesús, sigui el crit «proletaris del món, uniu-vos» de Marx, són noves esglésies.

De la societat artificial, abstracta i sagrada que és l'església, en sortiran munió d'altres societats posteriors: de l'oci, de professionals, gremials, sindicals, confessions religioses, partits polítics, etc., no basades en la carn i en la sang sinó en motius culturals, socials, espirituals, econòmics.

És, doncs, molt important aquesta primera societat lliure de l'església, que ha pres mil noms al llarg de la història. Els jueus en diuen gahal (el call: barri jueu a Catalunya); els russos en diuen soviet; i en la nostra transició política recent: assemblees de barri, de municipi, d'universitat, de comerç, associacions de veïns, l'Assemblea de Catalunya... Plató deia: «La institució de l'església és massa important per abandonar-la en mans dels eclesiàstics».


MERCAT

Es curiós que Jesús expulsà els mercaders del temple mentre clamava: «heu convertit la casa d'oració en una cova de lladres». En aquests darrers 4.500 anys, «mercat» és sinònim de trampes, estafes i tota mena d'indignitats. «Mercadeig» té un sentit clarament pejoratiu.

Les coses als orígens foren del tot al revés. Matèria i esperit eren les dues cares de la mateixa moneda. Mercat i església estaven indissolublement relacionats. Encara a la catedral de Barcelona hi ha marcada a la paret la longitud de la vara, unitat de longitud antiga per comprar i vendre tela. Al temple de Cronos i a tants altres temples antics hi havia el magatzem dels productes del mercat, els estris d'amidar, comptar i pesar i, a partir d'un moment, els signes monetaris.

Com sembla que nasqué el mercat? De «mercat» ve «mercaderia», però també ve «mercè». L'inici del mercat és un intercanvi de mercès, de regals, de presents, entre germans llargament separats i allunyats en els respectius tòtems de cacera que finalment es retroben en la festa nacional convocada −església− pels ancians. Es regalaven mútuament els joves en edat núbil que s'havien enamorat, inter tòtems en la gran nit de la festa, es regalaven captures, es regalaven tècniques noves, inventades, de captura. En l'inici, aquest bescanvi −economia de troc− de mercès per mercès, es feia de cor. No es comptava no es mesurava, no es pesava. La «gràcia» consistia a regalar allò que regalava del tòtem oferent i que convenia i omplia de satisfacció el tòtem receptor. No hi havia equivalència objectiva, com en els canvis del mercat actual, sinó satisfacció subjectiva.

El mercat sense moneda molt probablement durà a prop de 50.000 anys. Encara avui dia existeix l'economia de troc, bescanvi o intercanvi de mercaderies sense moneda: «un pis gran vell, canvio per un pis xic nou». Encara avui es troben nobles beduïns del desert emplenar-se mútuament de presents generosos i cases de pagès que t'omplen de fruits perquè els has anat a veure.

El mercat és impossible si prèviament no hi ha propietat privada. Ja vam dir que els tòtems inicien el mercat. El mercat és un bé perquè després que la iniciativa empresarial privada dels tòtems amb especialització millora la quantitat i qualitat d'obtenció i, més tard, producció de valors útils, és bo que aquests valors es puguin exposar a l'oferta i a la crítica de tothom.

Marx negà l'economia de mercat perquè el mercat mundial estava podrit i no sabia com netejar-lo i convertir-lo en un mercat clar. Però negà una cosa impossible de negar La conseqüència fou als països comunistes una economia submergida, un mercat negre incontrolable i una economia estatalitzada, gegantina, rígida, burocratitzada, lenta, que nega l'aportació de la intel·ligència de milions de compradors crítics, dotats a més a més, de bons sentits d'observació per a disciplinar producció i distribució.

El mercat és una cosa bona inventada fa 60.000 anys aproximadament. L'economia planificada és una cotilla que ofega l'economia. El mercat capitalista és podrit de soca arrel, com veurem en el seu moment. Cal matar el mercat malalt, com feu Marx? o cal curar el mercat del càncer que el devora? i com?


MÀGIA

Tenim mania al número tretze. Es un número màgic? Avui ens toca parlar de la màgia. L'home del paleolític mitjà o de Neandertal sembla que inventà la màgia. La gent té una idea confusa i misteriosa de la màgia. S'identifica erròniament misteri i màgia perquè sovint la màgia esdevé expressió del misteri. Però són dues coses distintes. El misteri és propi de la mística. Misthys, en grec, vol dir ocult. La mística és una experiència molt concreta i real, però no sensible. És un estat o una vivència interior, tan concreta com una taula o una cadira, però amagada en el fons del nostre cor, inexpressable directament, inefable. La mística és misteriosa perquè no treballa en superfície. L'home original del paleolític inferior era un gran físic i un gran místic. Ja n'hem parlat.

L'home del paleolític mitjà, a partir aproximadament de fa 60.000 anys, a més a més, es torna màgic. Què és la màgia? Tot el contrari de la física de les destrals i de les fletxes i tot el contrari de la mística de la felicitat i de l'èxtasi. Encara que sorprengui més d'un lector, la màgia és l'abstracció, és la cosa més oposada al món concret. La màgia és una deformació una exageració, un portar les realitats més enllà d'elles mateixes. Per exemple: pensar que el 13 porta mala sort. La realitat estricta del 13 és neutra respecte de la bona o mala sort.

Màgia ve de magis en llatí, que vol dir l'art «més gran», l'art «major». Un amulet, una dent d'ós, per exemple, no cura per la seva força física o química, sinó per l'encanteri amb què embolcalla la seva aplicació el bruixot de la tribu.

Hi ha dues classes de màgia: la màgia llibertària que està a la base de l'art i la màgia controlada que està a la base de la ciència.

Tots els recursos de l'art, adreçats a expressar la inspiració mística oculta i la inefable, són usos màgics i, per tant, abstractes, distorsionadors de materials físics: colors, sons, paraules, pedres, el cos humà. I no solament és un art harmonitzar colors i sons, ans també harmonitzar persones en societats no naturals o artificials. L'església, de la qual parlàvem en aquestes pàgines fa dies, és un fet màgic, és arrencar els pobles del seu lloc natural i transportar-los a una unió no natural. També trobem en els jaciments de Neandertal restes del primer art material: mànecs treballats, figuretes, etc.

Tots els recursos de la ciència, adreçats a expressar l'estructura de l'univers, són usos màgics i, per tant, abstractes, distorsionadors i controladors dels objectes físics: les estrelles, els planetes, les plantes, els animals i l'home. No solament és ciència harmonitzar la física i la química, ans també harmonitzar la producció econòmica en forma de valors de canvi artificial. El mercat, del qual també hem parlat, també és un fet màgic, és abstractar la producció i intercanviar-la per un valor equivalent no d'ús concret sinó de canvi abstracte. La màgia controlada també es diu lògica matemàtica. En el paleolític mitjà es posen les bases de l'art i de la lògica matemàtica, les dues màgies. Com els nostres nens petits, els homes primitius aprenen la «pràctica de conjunts», pròleg de l'aritmètica, en forma de col·leccionismes, de formació de sèries, de disseny d'esquemes i d'establiment d'analogies. Encara no existeix la noció d'ordre ni la de número. En el mercat ni es mesurava ni es comptava. Era l'era de la «guerra dels regals».


ECONOMIA DE MERCAT

Quan fèiem la nova Constitució de 1978, l'esquerra hauria volgut, potser, una economia socialitzada i la dreta volia una economia capitalista. La paraula «capitalista» sona a opressió i explotació. Calgué cercar un eufemisme i es posà «economia de mercat». De fet el capitalisme accepta el mercat en l'economia mentre que el socialisme instaura la planificació i suprimeix el mercat en l'economia. El món actual està dividit en dos terribles blocs enfrontats i armats fins a les dents només per no posar-se d'acord en «sí mercat» o «no mercat».

Fa un mes que en aquestes planes explicàvem com l'home de Neandertal instaura el mercat i amb ell accelera l'economia. També dèiem que el mercat pressuposa la propietat privada.

Cal reconèixer que el mercat en el món dels imperialistes i, en concret, en el nostre món capitalista està corromput i ho corromp tot. Es compren i es venen coses incomprables i invendibles com són la salut, la fama, la vida i l'esperit, i els canvis mercantils estan sotmesos a manipulacions monetàries, polítiques i militars que els desequilibren.

Però en l'inici no fou així. El mercat nasqué i s'expandí durant més de cinquanta mil anys sense aquestes terribles corrupcions dels darrers sis mil anys. El canvi mercantil era viscut com un fet social transcendental. El simple troc d'una destral de propietat privada per una pell de propietat privada no era un acte privat, era un acte públic que es realitzava davant del poble en el lloc de l'assemblea. Més tard es feu a la plaça major davant del temple. I cada canvi comercial elemental es feia davant de testimonis que en donaven fe.

La primera llei, indefugible, de cada canvi era la satisfacció mútua. Si ambdues parts no restaven satisfetes, no s'autoritzava el canvi. Allò, a la llarga, amb l'acumulació d'insatisfaccions d'alguna de les parts, hauria engendrat la guerra hauria trencat l'harmonia i la integritat socials. La segona llei, indefugible, de cada canvi era la satisfacció de la comunitat, expressada amb el vist i plau del seu representant en el mercat, perquè com hem dit, el canvi mercantil era necessàriament un acte públic entre persones privades i lliures. Altrament la satisfacció de les dues parts privades del contracte podria servir per a conspirar contra la comunitat. La desatenció del bé comú hauria destrossat la convivència.

L'origen de la corrupció actual és el trencament de les comunitats particulars i de la comunitat internacional en classes antagòniques: els massa satisfets contra els massa insatisfets. Avui dia, per exemple, els acords internacionals de comerç, anomenats GATT, afavoreixen sistemàticament els estats avançats contra els estats tercermundistes. Se'n dirà economia de mercat, però es tracta d'una autèntica antieconomia. «Economia» vol dir «bona llei de repartiment». Aquest no és el cas avui dia. Reservem, doncs, el mot adequat d'economia de mercat per a aquella economia primitiva de mercat lliure, transparent i responsable, que caldria reinstaurar.

Els «pares de la pàtria» que consensuaren la Constitució de 1978 tenien mala consciència amb l'expressió «economia de mercat» i tractaren de perfeccionar-la endebades: «economia social de mercat». El nostre pobre mercat corrupte, malament se'l vulgui anomenar «social» segueix essent ben antieconòmic. El peix gros es menja el peix xic. Les satisfaccions, totes, a una banda i les insatisfaccions, totes, a l'altra.


L'INVENT

L'escola Lourdes de Barcelona fa cada any que tots els seus alumnes inventin alguna cosa, des dels més menuts als més grans. Amb el resultat dels seus esforços, es munta una exposició sorprenent. Cap any no me l'he deixada perdre. D'aquesta escola sortirà una generació d'innovadors.

En el segle passat Itàlia i Espanya fomentaven el factor treball en la producció i anaven a la cua. França fomentava el factor capital i passava al davant d'Itàlia i Espanya. Anglaterra fomentava el factor empresa i encara li anava millor. Era la capdavantera de l'economia europea. Però el «canceller de ferro», Bismarck, d'Alemanya, decidí afavorir l'invent, tot promulgant la primera llei de defensa de les patents a favor dels inventors. Des d'aquell moment Alemanya passà al davant d'Anglaterra.

Jean-Jacques Servant Schreiber, en el seu llibre «El desafiament americà», explica com Nord-amèrica va la primera en el desenvolupament econòmic mundial perquè és la que dedica més diners a investigació. Ara en això ja li passa al davant el Japó.

En entrar a Europa, els escumosos cava del Penedès tenen problemes perquè els pagesos penedesencs no són els inventors d'aquesta forma de fer vi. La Champagne francesa en demana l'ús exclusius del mot «xampany» perquè en són els inventors. Si no es protegeix l'invent, no s'inventa.

Els clubs especialitzats de cacera, pesca i recol·lecció del paleolític mitjà, que s'anomenen tòtems, i que existiren des de fa uns cent mil anys, començaren aquesta llarga cursa d'invents que arriba fins a les altes tecnologies dels temps actuals. Cada invent donava un avantatge econòmic al tòtem inventor.

Sabem de l'alta edat mitjana europea que els invents obtinguts en el si de cadascun dels gremis especialitzats eren guardats gelosament en secret. Encara avui dia són secrets les fórmules de ratafies, licors i... caves. Moltes famílies amaguen el secret ancestral. Fins i tot la Coca-Cola manté secreta l'essència de la seva beguda. Un dels espionatges més intensos i arriscats dels nostres dies és l'espionatge industrial. Occident té prohibit transvasar tecnologia als països de l'est, i són greument multades les empreses contraventores d'aquestes disposicions.

L'invent és un fet mental. Neix i madura en el cervell humà. Utilitza, fa útil, la capacitat creativa de l'home. Aquesta capacitat creativa és la mateixa essència de l'home. Per això, si Marx deia que el treball constitueix l'essència de la història humana, un deixeble seu marxista i cristià, Roger Garaudy, esmena la plana a Marx i diu que allò que constitueix l'essència de la història humana no és el treball a seques, és el treball creatiu. El treball repetitiu, la força material, ha anat passant de l'home als animals, a les energies minerals, vapor electricitat, petroli. I àdhuc l'aplicació de programes inventats avui dia, esdevé de la incumbència dels ordinadors. En canvi l'inventisme, el treball innovador, la creativitat, constitueixen la flama incandescent que només fulgura en el si de l'esperit humà.


INICIACIÓ A LA VIDA I A LA MORT

Quan, en la meva joventut, em vaig dedicar a l'escoltisme, hi havia un costum «salvatge» que anomenàvem totemització. Calia demanar-ho amb temps. Et venien a buscar a les dotze de la nit i en ple bosc et sotmetien a unes pràctiques secretes que juraves no revelar mai. Entraves a la gran germanor internacional dels totemitzats, amb un nom d'animal i un epítet al·lusiu al teu propi caràcter. El meu nom: «Serp profundíssima».

Era una còpia de la pràctica dels salvatges primitius, tot un procés d'iniciació als secrets del tòtem. Però també, ensems, el pas de la vida infantil a la vida adulta. Els drets, les responsabilitats, els secrets dels adults eren ensenyats a l'adolescent candidat. I no d'una faisó intel·lectual, sinó a través de proves i temptacions difícils, imprescindibles per a provar o provocar la maduresa del que era iniciat.

L'home primitiu era democràtic de base. Tots els adults tenien veu i vot, tant homes com dones, directament. Mai no era necessari elegir un representant per a unes petites assemblees de trenta o cinquanta adults. En l'horda primitiva les responsabilitats col·lectives no es delegaven mai. S'exercien directament per cadascú. I per això calia ésser adult. I ésser adult volia dir ésser corresponsable de tots els companys de l'horda, dels seus fills, dels avis, del material, dels animals i de les plantes, de la terra i del cel que els envoltava.

Avui dia no acaben mai de funcionar els mètodes assemblearis, les democràcies de base, les cooperatives, les empreses autogestionàries, les comunes naturistes, etc., per falta de maduresa, per falta de sentit de corresponsabilitat global, per falta d'un procés d'iniciació efectiu a la vida plena dels homes damunt la terra i sota el cel.

Totes les religions han tractat de suplir aquesta mancança social desenrotllant complexos sistemes iniciàtics. Són famosos els misteris d'Eleusis a Grècia o de Mitra a Síria. Fins alguns emperadors se sotmeteren a les seves terribles disciplines. Els sagraments cristians del baptisme i de la confirmació són també un camí d'iniciació a la plenitud de l'amor humà, còsmic i diví. Llàstima que històricament han degenerat en una pràctica predominantment ritualista, administrada en edat massa baixa i, per tant, sense tocar la consciència sensibilíssima de l'adolescent que s'obre a la vida adulta.

Moltes societats secretes modernes han desenvolupat les seves inacabables escales que menen a la perfecció. L'escala dels maçons té trenta-tres graons.

I, després, quan la vida declina, cal una altra iniciació. La de la mort. Cal aprendre a entrar i a sortir d'aquesta vida. És famós el Llibre dels Morts egipci. Potser els seus capítols més antics són de fa sis mil anys.

L'home de Neandertal, o del paleolític mitjà, iniciava a la vida i iniciava a la mort. Posava els seus cadàvers arraulits, en postura fetal, dins d'unes tombes quasi circulars, com si la terra esdevingués un nou ventre matern.

...Si el gra de blat, caient a terra, no mor, no pot donar fruit...


DEMOCRÀCIA DIRECTA

L'home de Neandertal, del paleolític mitjà, vivia en hordes governades dia a dia per un consell d'ancians, però que en els afers importants convocaven l'assemblea de tots els adults del poble. Hi acudien agrupats per tòtems especialitzats de cacera: els llops, les àguiles i les serps. I cada tòtem tenia uns quants individus, cadascun caracteritzat per un nom i un adjectiu i havent passat un procés de prova de maduresa: la totemització.

Avui dia, està molt de moda, en el nostre país, l'assemblearisme. Decidir-ho tot en assemblea directa. L'anarquisme, als Països Catalans, ha arrelat molt profundament. Inventada, originalment, l'assemblea de base com a democràcia directa en les tasques parlamentàries «polítiques», s'ha volgut fer extensiva a l'autogestió empresarial i àdhuc a la comunitat familiar de pares i fills i a l'escola.

La democràcia directa no és suficient en els parlaments de grans unitats estatals. Els representants són massa gent i cal nomenar representants. Tampoc no és del tot viable en les empreses de producció on pesa l'aportació de capital i l'aportació de coneixements i habilitats tècnics especialitzats. Tampoc no és del tot convenient en família o en l'escola on els nens encara no han arribat a la maduresa suficient perquè llur vot valgui tant com el dels adults; i dintre del grup dels adults, pares i mestres tampoc no poden considerar-se com a iguals.

Però encara podríem anar més enllà. Jo sóc un entusiasta partidari de les assemblees de base com a exercici de la democràcia directa. Crec que si constitucionalment s'accepten en un lloc d'honor les unions i, per tant, les assemblees de base obrera dels sindicats, per què no s'accepta en la Constitució d'un país amb igual honor les associacions de veïns, les assemblees de barri, de municipi, de comarca, de nació? Assemblees de base sense fins electorals o polítics d'altura.

Dit això, també he de dir que l'assemblearisme que està de moda no és acceptable. És un híbrid entre l'autèntica democràcia de base: unió de diferents, i la democràcia racionalista i abstracta instaurada en el món a partir de la revolució francesa: a cada persona un vot i tots són iguals davant la política. Els anarquistes, en fer assemblees de base com si fossin eleccions generals, s'han deixat enverinar de racionalisme. La base ho és tot menys igualitària. Cada individu és un pou de sorpreses. Cada grup intermig, sigui família, empresa, sindicat, barri, grup cultural o d'oci o d'afició, o municipal o comarcal, té característiques úniques. L'assemblea de base mai no serà un recompte aritmètic de vots iguals.

A cada participant li calen coneixement i estudi de la tradició conjunta i de les tradicions especialitzades. Li calen fortalesa i laboriositat generals i especialitzades per fer front a les dificultats de la vida. Li calen sentit de solidaritat i creativitat, comprensió, compromís i defensa de cadascun dels altres i del conjunt. Li cal haver mort al seu egoisme, però també haver quallat la pròpia i única individualitat.

En una assemblea de base governa la intuïció, no el recompte. No és mecanisme igualitari. No hi caben les discussions bizantines. No pot ser una guerra d'egoismes. Cal una confiança mútua, una ànima comuna.

Les assemblees directes primitives foren el resultat d'un llarg procés maduratiu. Només recuperant aquest llarg procés podrem practicar la democràcia de base.


PROCÉS MADURATIU

La totemització de l'home primitiu era un procés maduratiu. No intel·lectual. Pràctic i vital. No en escoles o seminaris. Enmig de la vida. La teoria, només quan la vida l'exigeix. L'escoltisme de Baden Powell descobrí aquest procés en els negres de l'Àfrica actual. I l'imità. L'escoltisme ha tingut un gran èxit en tot el món.

En acabar la formació vital, se li dóna al jove arribat a adult el poema «If» («Si» en anglès) de Rudyard Kipling, per tal que el guiï en el camí de la vida.

Avui, en comptes de Lluís M. Xirinacs signarà Rudyard Kipling aquest «Xirigueig». Meditem-lo.

SI

(Adaptació de J.M. de Sagarra d'un poema de Rudyard Kipling)

SI pots mantenir el seny enmig de la follia dels altres, que malparlen i dubten del teu seny;

SI la fe en tu mateix et fa de companyia, i no escoltes i atures l'onada que t'empeny;

SI vesteixes les hores amb color d'esperança i a l'odi i la mentida respons amb cor lleial; si somnies, i el somni pots deixar sense recança;

SI penses, i el que penses no et serveix de dogal;

SI al Triomf i al Desastre els fas igual mesura i si pots esguardar-los amb el mateix cop d'ull;

SI no et mous quan la teva paraula es desfigura i per aprofitar-se'n un altre la recull;

SI pots damunt la teva riquesa trossejada refer amb les teves eines riquesa de més preu;

SI de la covardia pots esquivar la unglada, i el pit no se't fa enrere jugant a cara o creu;

i si perds, i comences més jove d'escomesa, lluitant amb ales fresques i amb cor agosarat, que quan la carn se't torni rebuig i mesquinesa encara la revifi la teva voluntat!

SI el conviure amb el poble la virtut no et fonia, ni amb el tracte dels reis perds el sentit comú, si ni amics ni enemics no et roben l'alegria, i sap el qui et conegui que es pot fiar de tu;

SI els seixanta segons del minut implacable, per tu són bells i purs i vius com una flor, no sols et faràs l'amo de la Terra admirable fill meu, seràs un Home! Un Home de debò!


L'HOME DE CROMANYÓ

Els escoltes, quan feien excursions, van popularitzar aquella cançó −crec que d'origen francès− «L'home de Cromanyó». «Era en el temps de la prehistòria...». I. certament, l'home de Cromanyó pertany al paleolític superior, que, aproximadament, podem datar entre uns 35-40 mil anys i uns 12 mil aC., en els llocs més avançats. En els llocs més reculats encara no fa gaire se'n trobaven vestigis: al nord de l'Índia, a les selves del Brasil o a la jungla de les Filipines. L'home de Cromanyó, del paleolític superior, succeeix a l'home de Neandertal, del paleolític mitjà, del qual hem parlat abastament.

El pes del cervell i la capacitat craniana de l'home de Cromanyó són pràcticament iguals als de l'home anterior. Tanmateix, la figura conjunta del nou home és ben diferent. Més alt, més dret, els ossos de les extremitats inferiors més llargs. En general, els ossos, més fins. L'home de Neandertal tenia les mandíbules més sortides endavant i el front tirat endarrere (prognatisme). L'home de Cromanyó, en canvi, s'assembla ja gairebé del tot a l'home actual, amb les mandíbules més amagades i el front més endavant (ortognetisme). La boca ja no servirà per a arrencar el menjar. Ha crescut tota mena d'estris i instruments, emprats per unes mans que mai més ja no serviran per a la sustentació o la locomoció.

Així, pot créixer l'espai cerebral a expenses de la cara, i això és el que s'esdevé. El cervell no creix. Roman entre 1.200 i 1.600 cc. Però es reorganitza. Comprimeix a espais més petits i posteriors tota la zona sensitiva, motora i de magatzem de programes heretats o d'aprenentatge. I, sorprenentment, amplia exageradament una part, fins aleshores minsa, anomenada lòbuls frontals sense cap destinació determinada.

Anatòmicament, aquesta és la part més característica de l'home que el diferencia dels animals. A simple vista ens adonem de l'altura del front de l'home per comparació al dels animals, que fuig cap al darrere o que gairebé és inexistent. L'home fa front a la vida. La interpel·la. La transforma. L'animal, en canvi, s'acomoda a la vida.

També anatòmicament s'ha descobert que aquesta zona frontal és pràcticament buida d'estructures diferenciades. No és com una fàbrica plena de màquines i cables de conducció. És més aviat com un camp de futbol, un tauler de ping-pong o un teclat de piano, damunt dels quals es pot trenar tota mena de jocs. És el lloc del joc, de la llibertat, de la creativitat, de la possibilitat de grans síntesis: el lloc de la relació lliure de tot amb tot, el secret de l'animal superior. Les infinites sorpreses de la vida que tenien espantats els altres animals poden ésser afrontades, previngudes, assajades, dominades pel cervell humà. Les experiències, els hàbits i costums, els instints, les intuïcions, els desigs, les ciències i les tècniques apreses, els pensaments, els llenguatges, tot, tot pot ésser introduït en aquest recipient de daus miraculós, pot ésser revisat, desmuntat, jugat, compost, descompost i recompost. I d'ací pot sortir la cosa més meravellosa, més imprevisible. En rigor l'home és un ésser imprevisible. Allò que en els animals pot ésser contra natura, en l'home pot esdevenir la cosa més natural del món.

I per això mateix, l'home esdevé una criatura responsable dels seus actes lliures. Pot calibrar en un grau molt alt les conseqüències de les seves creacions.

Amb l'Homo sapiens de Cromanyó, el procés llarg de la formació de l'home ateny la seva maduresa. L'home, en un Nadal ancestral, se separa definitivament del ventre de la mare natura. Abans l'home era un fetus. Ara és tot un home.


LA MANDRA D'ÉSSER HOME

Amb el paleolític superior, cap al 40.000-35.000 anys aC., l'home ateny el seu sostre natural i espontani de maduresa. Ja hem vist que l'home té un cos d'animal i que com a animal s'assembla molt als simis superiors. També hem vist que l'única característica anatòmica important és el desenvolupament extraordinari dels lòbuls frontals del cervell. Aquests lòbuls no presenten programes ni estructures diferenciats. Són espais lliures per al joc, per a la creació, per a la previsió.

Avui vull parlar del tema del «jo», de la identitat nostra. On és, on radica el nostre «jo»? Amb què ens identifiquem? Diu l'evangeli: «On tinguis el teu tresor, allí tindràs el teu cor». I, que és el nostre tresor? Caldria interpretar el tresor evangèlic com allò que és valuós per a nosaltres. Quan una cosa té un alt valor per a nosaltres ens hi sentim atrets. I si tant valor té, ens hi identifiquem. Cadascú té la seva pròpia jerarquia de valors ben establerta i al capdamunt de la jerarquia té un valor-rei, un valor suprem, amb el qual s'identifica del tot. Moltes vegades es tracta d'un valor inconfessat. No anirem dient que el nostre valor suprem és el nostre compte corrent al banc. Hi ha qui s'identifica amb un Rolls Royce o amb la seva pròpia figura física. Hi ha qui s'identifica amb un vestit seu o amb un plat preferit; amb la seva habilitat com a saxofonista o com a ballador; amb el seu enginy per fer-se el graciós o amb els seus coneixements sobre astronomia; amb un amic entranyable o amb l'ús del sexe; amb fumar o amb beure... Allà on tinguis el teu tresor, allà tindràs el teu cor. El teu cor serà un cotxe, uns diners, un ordinador electrònic o unes matemàtiques.

L'home és un ésser complex que pot valorar moltes, moltíssimes coses, fins i tot simultàniament. Entre totes aquestes coses valorables existeixen unes relacions encara més complicades. Si dónes la màxima valoració a allò que no la té, la resta de valors es venja, reacciona turmentant-te. I restes dividit en molts trossos antagònics que lluiten entre ells. Això duu a l'enfonsament i la corrupció de la persona.

Els savis més grans de la humanitat ens avisen que l'única identificació verament humana del nostre «jo» és amb aquells lòbuls frontals que estrenà l'home de Cromanyó. Allà on no hi ha res i on tot es fa possible, coordinable, harmonitzable. Els místics, com sant Joan de la Creu, ho expressen en frases com aquesta: «perquè m'havia posat en el no res ho vaig trobar tot». O aquesta altra de l'evangeli: «si el gra de blat, caient a terra, no mor, no pot donar fruit».

Aquest despreniment, aquesta renúncia a tota mena d'ídols i de dogmes, constitueix la grandesa de l'home. I tenim mandra d'ésser homes. Ens estimem més ésser avui els torrons de Nadal o el raïm de Cap d'Any, ésser demà la loteria o la carrera de medicina, ésser demà passat l'enamorament d'una noia o la candidatura a batlle de l'ajuntament. Per això anem per la vida tan inquiets, desassossegats, dividits i angoixats. Ens fa mandra d'identificar-nos amb el regne de la serenitat, de la llibertat i de l'amor.


ESTATS SUPERIORS DE CONSCIÈNCIA

En els darrers segles existia la convicció de què l'estat de consciència normal en l'home era l'estat de vigília racional. Els altres estats es ficaven tots dintre d'un mateix sac: l'estat letàrgic.

Avui dia, una de les branques més fascinants de la psicologia es la referent als estats alternatius i alterats de la consciència. Es distingeixen tres estats diferents de consciència mentre un dorm. Es distingeixen dos estats diferents un a l'entrada i un a la sortida del son. Hi ha innombrables estats malaltissos. Existeix l'inconscient, el subconscient, el transconscient i el superconscient. L'art, el sentiment, la droga. Dintre del món de la droga trobem respostes variadíssimes a variadíssims fàrmacs que pertorben els neurotransmissors del nostre sistema nerviós. Cal afegir les noves tècniques audiovisuals psicodèliques (que vol dir «psicomodeladores»), les músiques, els vídeo-clips, els cocktails, les danses.

I no pensem que la sofisticació actual en el camp dels estats de consciència ens pugui fer creure que l'home antic vivia en l'alternativa senzilla de vigília-son i prou. Això és una simplificació tardana del racionalisme. L'home primitiu viu avui, en les zones on encara es troba, i vivia, en temps reculadíssims, variats estats de consciència, dels que tenim esment.

En les pintures murals del paleolític superior i en pintures d'altres estadis posteriors de la humanitat, ens sorprenen figures humanes en posició d'èxtasi. I les tradicions orals i escrites, més antigues, ens ho confirmen. Josep Ma Fericgla, ha publicat un llibre preciós sobre les tradicions d'Euràsia al voltant de la ingestió del bolet Amanita muscaria com a al·lucinogen. El principi actiu és la muscarina. D'ací ve la frase popular «estar tocat del bolet». Sacerdots i bruixots en prenien per entrar en trànsit.

De tots aquests estats, el més conegut, el de consciència racional, sembla que no és pas el millor. A poc a poc, precisament, la feina racional es va traslladant als ordinadors electrònics. I resta, intransferible, l'estat de consciència intuïtiva. Però fins i tot dintre d'aquest estat, hi ha posicions més baixes. Per exemple, l'enginy popular per dir acudits. Posicions intermèdies, per exemple, la inspiració artística. I posicions superiors: la concentració, la meditació i la contemplació. I fins i tot, dins de la contemplació clàssicament es distingeix l'adquirida mitjançant els nostres esforços de purificació, de la infusa que ens ve, ens envaeix i ens posseeix sense cap mèrit ni esforç nostre. En aquest estat superioríssim, l'home, previ un llarg desert de buidor i deseiximent, se sent amarat de plenitud. Com si tot trobés el camí que duu a tot. Tot amb tot. Perquè, encara que la majoria dels mortals passen tota la seva vida encasellats en les estretors del seu cos, del seu caràcter, de la seva formació, de la seva família, de la seva nació..., el fet real, si obrim de veritat el nostre cor, és que tot està lligat amb tot de mil formes indescriptibles.

Aquest estat superior de consciència, que Arthur Koestler anomena «sentiment oceànic» no és un estat anormal. És l'estat de consciència essencial en l'home. I si només el vivim esporàdicament és perquè hem estat destronats de la nostra més pròpia categoria humana.


ANIMISME

En el paleolític superior les tècniques s'afinen. La pedra tallada arriba a la seva més gran perfecció. L'home no solament és místic. També és hàbil i pràctic. Arregla les coves, perquè han començat els freds de la quarta glaciació. Fa mobles i vestits. Treballa l'os. Augmenta la seva capacitat de caça, de pesca i de recol·lecció. Talla unes puntes de llança i de fletxa perfectes. Home místic i home pràctic. Les dues cares d'una mateixa moneda. El domini simultani de la font de la vida, de l'energia i de la llum interiors, del noümen, i dels detalls, la complexitat i la utilitat de la vida exterior, del fenomen. L'home primitiu no estava trencat en dues vides: la contemplativa i la activa. Mentre les seves mans, els seus ulls i el seu cervell barrinaven per encertar una pràctica de subsistència, el seu esperit combregava amb l'energia que anima tots els éssers de l'univers. Per això quan havia de matar un animal, abans es congraciava amb ell, com si li demanés perdó. I després es deixava posseir per l'esperit característic d'aquell animal. D'això, els antropòlegs en diuen animisme. Encara es troben, avui dia, en diferents indrets del món, tribus animistes.

Els grecs primer i, sobretot, el racionalisme i el cientisme dels darrers segles han intentat fer desaparèixer l'animisme amplament estès a Europa durant l'edat mitjana.

Des de Descartes (1596-1650), el pensament modern ha realitzat un esforç titànic per a reduir l'univers a una gegantina màquina dirigida per les matemàtiques: la racionalització del món. Descartes creia que el bisó d'Altamira, caçat per l'home de Cromanyó, no era res més que una màquina sense ànima. Oh paradoxa! Els animals no tenen ànima... i en diem animals. Encara avui dia tot un corrent filosòfic-científic cerca d'explicar per estructures purament geomètriques des de la partícula més petita de l'univers, fins al comportament de la persona humana. Fins a l'home li és negada l'ànima. Hem arribat al pol oposat de l'home del paleolític que trobava ànima fins en la muntanya al peu de la qual enterrava els seus morts i al cim de la qual celebrava l'àpat sagrat.

Té ànima o no té ànima l'univers? Perquè del seu cos, controlat per les orgulloses matemàtiques i utilitzat per les eficaces tècniques dels nostres dies, ningú no en dubta.

Des de principis d'aquest segle existeix un altre corrent filosòfic-científic que, sense renegar de la ciència i de la tecnologia, afirma els límits d'aquestes disciplines i l'evidència de l'existència de l'ànima. Torna a reproduir-se damunt la terra aquella vella nissaga d'homes físics-místics de l'inici de la humanitat. Grans cosmòlegs, grans físics atòmics, grans astrònoms que calibren matemàticament allò que esdevingué fa 15.000 milions d'anys i que tanmateix afirmen que «física i religió són dues formes de coneixement de la realitat contradictòries −una explica allò que l'altra no explica− i complementàries −cadascuna necessita l'altra per completar la descripció de l'univers−» (Pascual Jordan, físic alemany, 1902-1980). En aquesta línia fascinant, jo recomanaria la lectura de qualsevol dels llibres publicats de l'autor Fritjof Capra.


L'ART

L'home paleolític se'ns ha presentat com a místic hàbil. Rep de la font de vida del seu interior, fulguracions de llum i d'energia i treballa el seu entorn per a fer-lo habitable i útil.

Entre la mística i la tècnica, l'home del paleolític superior hi basteix un pont magnífic: l'art. Pinta els mobles i les parets. Fa gravats i escultures. Salta àgilment de la matèria exterior a l'èxtasi interior i viceversa. Utilitza la matèria però no necessàriament amb finalitats utilitàries. Es deixa endur per la inspiració, però no necessàriament amb finalitats espirituals. En l'exercici de la més plena llibertat i autonomia, juga amb la matèria i amb la inspiració i amb elles es perd i es retroba contínuament. Es deixa posseir per la inspiració com un esperitat. Es deixa arrossegar per l'experimentació dels materials més desconcertants. Diem de l'artista: «D'un tronxo de col en fa una comèdia». I després engabia l'esperit i la matèria en la mateixa cel·la, els obliga a fondre's en una sola cosa i d'allà en surt una creació sorprenent. No en va «poeta» poites en grec, vol dir «creador». L'artista crea éssers nous dotats d'ànima pròpia, capaços de suscitar en els homes els estats d'ànim més variats. L'art, quan deriva cap a l'esperit, es fa litúrgia. I quan deriva cap a la matèria es fa artesania.

Quan un ésser està mancat de vitalitat, de creativitat, es diu que és un ésser inert, in-ert, sense art.

I, tanmateix, en el nostre món actual, la persona amb temperament artístic sol ésser marginat, menystingut. A moltes cases, un fill artista és rebut com una desgràcia familiar. La gent vol fills útils, professionals eficients. En cas contrari, i com un premi de consolació, s'accepta un fill religiós, sacerdot, monja. Però un fill artista és un desastre. Sembla que no serveix per a res. A l'església s'ensenya l'esperit. A l'escola s'ensenyen unes assignatures que t'ajudin a guanyar-te la vida. L'art s'ensenya marginalment i amb poca gràcia. Els conservatoris solen ser només això: «conservatoris» que ensenyen més a reproduir l'art que a crear-lo.

Aquest estat de coses palesa una profunda malaltia de la nostra humanitat tradicional, que té separats i incomunicats l'esperit i la matèria. Tots dos castigats de cara a la paret i donant-se l'esquena situats en parets oposades. I, enmig, el buit més esgarrifós.

On anirà l'esperit si no pot fruitar obres concretes gracioses? De què serviran les màquines materials si no les anima l'esperit? Hem heretat un món partit en dues parts irreconciliables. L'Orient tradicional submergit en la contemplació de l'Absolut espiritual, al preu d'un subdesenvolupament material que sumeix la població en la misèria. I l'Occident tradicional submergit en l'acció utilitària material al preu d'una atròfia espiritual que submergeix la població en el més cruel dels egoismes.

Però aquesta «inèrcia», aquesta falta d'art s'està acabant. El nostre món s'està intercomunicant i interpenetrant. Els valors espirituals de l'Orient i els valors materials de l'Occident van reconeixent llurs mútues limitacions i la necessitat que tenen de llur complementació amb el contrari. Quan això es consumi, haurem retrobat aquell antic art suprem de la vera vida humana.


L'ARITMÈTICA

La comunitat humana més primitiva era plural. D'una banda l'home tenia les seves funcions característiques i la dona les seves. I tant home com dona, a més a més es caracteritzava per les pròpies qualitats, individuals o grupals. Ja vam apuntar que en el paleolític inferior, el més reculat, l'home hereta de l'animal el viriarcat o, dit d'una altra faisó, la institució del mascle conductor. El conductor no ho era tot. Tenia unes funcions ben precises que més representaven sacrifici i servei que no pas honor i privilegis. I era feina de mascle.

En el paleolític mitjà, l'home, victoriós sobre els animals i no embrancat encara en guerres amb el seu germà, abandona aquesta forma primicera d'exercici de la mínima autoritat imprescindible en grups grans, i la substitueix per un consell, que per motius pràctics acaba essent constituït pels vells de l'horda: la gerontarquia. Els homes adults s'han organitzat en tòtems especialitzats de cacera i pesca, s'han anat allunyant de la base de l'horda i s'han acabat enduent les dones i àdhuc els fills. Tornen només de tant en tant. I resten a la base els avis, únics als quals els vaga de cavil·lar pel bé de l'horda. Ells convocaran −«església»− tots els tòtems a la festa anyal i així refaran la unitat de l'horda, amenaçada de dispersió. Allà començarà l'endogàmia de tòtem i els tòtems bescanviaran dones. Allà començarà el comerç −l'intercanvi «co-» de mercès «-merç»−, l'intercanvi d'invents i de béns materials capturats segons cada especialitat.

I ara, ja en el paleolític superior, aquest comerç s'anirà afinant i donarà lloc a l'aritmètica. Es comencen a fer servir els números. Primerament els ordinals: primer, segon, tercer,... semiabstractes, eina útil per a obtenir uns conjunts nous, que els ètnics actuals anomenen conjunts ordenats. A continuació es descobreixen els números abstractes o cardinals, dits naturals: un, dos, tres,... amb els quals es poden comptar, quantificar i comparar les mercès. Així, a poc a poc, les mercès, els presents o regals van esdevenint mercaderies, objectes amb valor de canvi. Es van desposseint de l'aurèola mística del present amistós i es van carregant d'un sentit tècnic de contracte ajustat de compra-venda. Encara som a l'economia de troc. No hi ha moneda. «Jo et dono un valor d'ús, que tu necessites, i tu em compenses amb un altre valor d'ús, que jo necessito». Es tracta d'un bescanvi concret de coses concretes i objectives. La part subjectiva, també ben concreta, és la satisfacció mútua, molt important. I la part nova abstracta emergent, encara ben rudimentària, és la igualtat implícita del valor de canvi o preu equivalent en les dues mercaderies concretes. «Si una val A, l'altra també val A», altrament no s'hagués produït el bescanvi a satisfacció plena mútua.

En aquesta etapa, encara es dóna un nou pas. L'ús dels números naturals obre la porta de les operacions aritmètiques elementals. Els homes comencen a sumar, restar, multiplicar i dividir. Les quatre regles!, com deien els nostres avis. La part principal de l'aritmètica. L'home, a l'inici, compta amb els dits. D'ací ve la nostra base de numeració: deu, tot i que diferents civilitzacions han desenrotllat altres bases tan legítimes com la nostra. Se suma i es resta amb els dits, amb rosaris i àbacs de boles enfilades. La difícil invenció dels números negatius, per poder restar, es fa sobre la necessitat de conceptualitzar i controlar la realitat dels deutes. Menys tres vol dir «et dec tres pells de cérvol». I la més difícil invenció dels números trencats o fraccionaris, per poder dividir, es fa sobre la necessitat de conceptualitzar i controlar les parts iguals d'un tot. Cinc trentaus vol dir «cinc homes d'un clan de trenta».

Tenim, doncs, la «primària» de la humanitat. L'examen d'ingrés, com dèiem abans. Els «deures» no els marca a l'escola un mestre antipàtic, els determina la vida mateixa amb les seves exigències de supervivència i de desig.


L'ABSTRACCIÓ EN L'ART

Vèiem el darrer dia com el mercat del paleolític superior adquiria una dimensió abstracta: l'aritmètica. També l'art d'aquest temps que ens ha arribat fins als nostres dies, l'art rupestre, va creixent en dimensió abstracta, en màgia.

L'home dels milions d'anys del paleolític inferior, fou ben concret; místic i físic, però concret. Ara anirem assistint a l'expandiment de la capacitat d'abstracció creixent. Avui dia no som conscients del desorbitat grau d'abstracció que amara totes les activitats humanes. Adonem-nos que posar un nom comú: taula, porta, finestra a una cosa concreta, és fer una operació mental d'abstreure la qualitat «taula», magnificar-la, exalçar-la i, ensems, prescindir barroerament de cents d'altres aspectes o valors o dimensions que també hi són en aquella cosa concreta. També és «casa», «cova», «botiga» o «temple». Els nens s'amaguen sota la «taula» (segons els grans) perquè hi veuen una «cova». Els grans els renyen: «La taula no és per a jugar. Sortiu d'aquí sota!». Els grans imposen als petits un dràstic i inexorable abstraccionisme que redueix cada concepte a una sola dimensió, a un valor útil privilegiat, tot castrant la imaginació del nen. «Nen, amb la forquilla no s'hi juga». El nen s'estava pentinant amb la forquilla... Jugar és mantenir les incomptables dimensions de sentit de la cosa concreta. L'artista i el científic tendeixen a abstraure, a seleccionar uns valors −fixes, en el científic i variables, en l'artista− tot exagerant-los i reprimint-ne d'altres. L'artista ho fa llibertàriament i contradictòriament, cercant el contrast, el científic, segons regles inqüestionables de no contradicció, cercant la lògica.

Si el dia passat, saludàvem l'aparició de l'aritmètica, base abstracta de la ciència, avui saludem l'aparició del simbolisme, base abstracta de l'art. De bell antuvi, els artistes paleolítics descobreixen el pas del món real (en el qual els abstractes moderns hi veuen tres dimensions: ample, llarg i alt) al món pictòric de dues dimensions. Els primers artistes mosterians (paleolític mitj