Moneda telemàtica/Capítol 4. El sistema monetari actual

De Escola Finaly
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Capítol 4. EL SISTEMA MONETARI ACTUAL


1. Objectius d'aquest capítol
2. Les formes del sistema monetari actual
3. Invenció de diner en el sistema monetari actual
4. La mundialització de les relacions utilitàries
5. Les funcions del sistema monetari, avui


1. Objectius d'aquest capítol

Després del recorregut, tan ric en ensenyaments, al llarg de la història dels sistemes monetaris, es dedicarà aquest capítol a l'anàlisi més detinguda del sistema monetari actual, i dels greus problemes socials que aquest sistema genera, tant a nivell de mercat i societat interiors com a nivell de comerç exterior i societat mundial.


2. Les formes del sistema monetari actual

Al llarg de l'evolució dels sistemes monetaris, s'ha anat obrint una bretxa cada vegada més profunda entre el valor concret-intrínsec dels metalls preciosos, i el valor auxiliar-abstracte dels instruments monetaris. Amb l'adveniment del paper-moneda, aquestes dues realitats quedaren ja definitivament dissociades, i des de llavors no tenen res a veure l'una amb l'altra.

Arribats a aquest punt, el sistema monetari, lliure del llast pesant dels metalls, pot evolucionar cap a formes cada cop més intangibles, més dematerialitzades, més abstractes, d'acord amb la seva naturalesa primitiva.

I això és, efectivament, el que s'ha esdevingut, i el que continua esdevenint-se encara sota els nostres ulls. Avui, el paper-moneda, completament desvinculat de l'or, ja no és l'únic tipus d'instrument monetari utilitzat. A ell s'ha afegit l'anomenat diner escriptural o diner bancari, que és la invenció dels bancs per a fer front a l'escassedat de paper-moneda, l'emissió del qual intenta estar controlada per l'Estat a través del seu Banc Central.

El diner escriptural no són altra cosa que la inscripció d'unitats monetàries en un compte obert en un establiment bancari, al mode dels primitius instruments monetaris. Avui, hom deposita en el banc una certa quantitat de paper-moneda, i per aquesta mateixa quantitat el banc obre un compte corrent en el qual no hi haurà sinó inscripcions de moviments d'unitats monetàries. Els pagaments i els cobraments ja no es faran entregant bitllets de mà en mà, sinó per un simple joc d'escriptures entre comptes diferents: el del client i el del proveïdor.

Ara bé, actualment, en qualsevol moment, el propietari d'un compte corrent, si aquest és a la vista, té dret a convertir el muntant del seu compte en paper-moneda. Des d'aquest punt de vista, la circulació monetària representada per les passacions d'escriptures entre comptes corrents s'ha de considerar subsidiària de la circulació de paper-moneda: no en té una independència total.

La circulació monetària escriptural ha esdevingut l'instrument monetari per excel·lència en tots els països on el desenvolupament del comerç i la industria concorren a multiplicar els intercanvis efectuats: és molt còmode, no es perd i, sobretot, com veurem en el proper apartat, és el mitjà per excel·lència del crèdit bancari. En alguns països, la circulació de diner escriptural arriba a representar fins a un 80% de la circulació monetària total.

La contínua evolució tecnològica, d'altra banda, està convertint ràpidament la circulació escriptural en circulació electrònica: unes simples pulsacions elèctriques i unes memòries magnètiques són suficients per a realitzar les passacions d'escriptures, i fins i tot es pot suprimir el ja clàssic «talonari de xecs» per sistemes sofisticats de transferència electrònica de fons.

Aquesta desmaterialització creixent de la realitat monetària és la prova més evident de la seva naturalesa fonamentalment instrumental-abstracta.


3. Invenció de diner en el sistema monetari actual

Ens trobem doncs, actualment, amb dues formes diferenciades d'instruments monetaris:

  1. D'una banda, els bitllets de banc o paper-moneda —juntament amb les peces de moneda, les quals tenen un valor nominal molt superior al seu valor metàl·lic intrínsec1—. Aquestes formes són d'emissió monopolitzada per la Banca d'Estat o Banc Central, i constitueixen així els mitjants de pagament legals.
  2. D'altra banda, els mitjants de pagament escripturals, emesos pels bancs no oficials, per tal d'escapar-se al monopoli anterior. Malgrat no tenir caràcter legal, aquests instruments són comunament acceptats i utilitzats per tothom, per la simple confiança en els establiments bancaris emissors.

Donat que hi ha dues circulacions monetàries paral·leles, també caldrà considerar dos tipus principals d'invenció de diner que es desenvolupen en l'actualitat.

A. Invenció de diner sota forma de paper-moneda

Aquesta es dóna sempre que es posen en circulació nous bitllets de banc, en una quantitat superior a l'existent fins al moment considerat.

Aquesta emissió suplementària de bitllets de banc (o també peces de moneda) pot tenir lloc sempre que el Banc Central realitza una de les següents operacions:

  • operacions amb l'Estat: pot tractar-se d'anticips sobre els fons que l'Estat espera recaptar a través del impostos; o bé de crèdits concedits a l'Estat a través de l'adquisició de títols de deute públic.
  • operacions amb els particulars —i, especialment, amb els bancs—: pot tractar-se, igualment, d'anticips sobre títols o mercaderies, o bé de crèdits als bancs, a través del redescompte d'efectes comercials.
  • operacions amb divises: compres de divises estrangeres.

B. Invenció de diner sota forma d'unitats monetàries inscrites en compte corrent

Ja hem dit que la circulació de diner escriptural és subsidiària de la circulació de paper-moneda; però això no vol dir que en sigui simple substituta. El procediment de les escriptures en compte corrent, certament, evita de fer córrer molts bitllets; però, a més a més, permet de crear nova circulació monetària. Per a aconseguir-ho, només cal que el banc obri un compte corrent sense que hi hagi dipòsit previ de bitllets. Aquesta és, avui dia, la forma més usual de crèdit bancari, ja es tracti de crèdit normal i corrent, de descompte d'efectes o de pignoració de valors.

En principi, l'única limitació a l'expansió d'aquest tipus de crèdit i conseqüent invenció de diner consisteix en el fet que qualsevol dipòsit a la vista —inclosos els que són fruit d'un crèdit— és convertible immediatament en bitllets a simple petició del seu propietari. Per aquest motiu, cal que el banc emisor guardi sempre una relació prudencial entre el total de dipòsits en paper-moneda realment efectuats pel públic, i el total de crèdits concedits, per tal que aquesta convertibilitat quedi sempre assegurada. Els bancs, doncs, no poden inventar poder de compra il·limitadament, sinó que han de subjectar-se a una proporció determinada entre invenció i dipòsits en paper-moneda.

Afinant una mica més l'anàlisi, la teoria comunament acceptada pels especialistes diu que la possibilitat d'invenció de diner bancari-escriptural és funció de tres realitats.

Primera: L'emissió de poder de compra per part del Banc Central. Ja hem dit que els instruments bancaris-escripturals són subsidiaris del paper-moneda, perquè es fonamenten en la seva convertibilitat en aquest. De manera que si no hi ha nova invenció de paper-moneda —o, en general, de passiu del Banc Central—, no hi pot haver nova emissió de diner escriptural-bancari. Si el Banc Central no crea nou poder de compra, tampoc no poden fer-ho els bancs privats.
Segona: La relació entre efectiu i dipòsits escollida pel públic. Efectivament, si la gent prefereix guardar el paper-moneda a casa, en lloc de dur-lo al banc, els dipòsits seran menors, i doncs serà menor la possibilitat d'inventar poder de compra a partir d'ells. Inversament, com més es diposita en el banc, més capacitat té aquest de concedir crèdits.
Tercera: La relació entre reserves i dipòsits que mantingui cada banc. Si entenem per reserves d'un banc la suma total del paper-moneda i peces de moneda dipositats en ell pels seus clients, més els dipòsits de dit banc en el Banc Central, veurem que correspon al que podríem anomenar la seva «massa de maniobra». La relació entre aquestes reserves i el total de dipòsits detentats pels seus clients (ja sigui mitjançant dipòsit previ d'efectiu, ja sigui per crèdit), és el que s'anomena coeficient de caixa, i ja hem indicat abans que era fonamental per tal d'assegurar en tot moment la convertibilitat d'aquests dipòsits. De manera, doncs, que la concessió de crèdits —que suposa obertura de nous comptes— no pot posar en perill aquesta relació.

Com que el coeficient de caixa és fonamental per a garantir la liquiditat del banc, és a dir, la seva capacitat de convertir els dipòsits en efectiu, el Banc Central compta amb dos instruments principals per a garantir-la:

  • La imposició d'una reserva obligatòria: el Banc Central pot obligar els bancs a dipositar en ell una part dels seus dipòsits, immobilitzant-los.
  • L'augment del tipus de redescompte: per aquest procediment s'obliga els bancs a augmentar també els seus tipus d'interès, i així es descoratgen les demandes de crèdit, especialment si és en forma de descompte.

De tot el que s'ha dit fins aquí, es desprèn que el Banc Central sembla jugar un paper fonamental de controlador en el procés d'invenció de diner escriptural-bancari, en primer lloc per la seva iniciativa com a inventor de paper-moneda, i en segon lloc pels instruments de política monetària de què disposa per tal de supervisar i controlar l'acció dels bancs privats.

Però aquesta visió de la realitat, que és correntment acceptada i defensada per la majoria dels experts, pot ser posada en dubte, i molt fonamentadament.

En tot el que es dirà a continuació, ens remetem a l'article de Francisco Vergara «Les faux-fuyants du monétarisme2».

El primer que hom pot objectar, és que el propi Banc Central és incapaç de controlar la seva emissió monetària. Ja hem dit que el Banc Central inventa diner sempre que emet bitllets en funció de crèdit. Ara bé, el Banc Central no pot refusar als bancs el redescompte de paper firmat per empreses solvents, sense posar en perill tota la piràmide del crèdit, i tampoc no té cap mitjà per a impedir l'elevació del valor nominal d'aquest paper, elevació que augmenta, evidentment, el valor de la massa monetària.

En segon lloc, l'instrument que hom ha considerat sempre com al millor mitjà per a limitar el crèdit bancari, com és l'elevació del tipus de redescompte practicat pel Banc Central, sembla que obté precisament resultats contraris als esperats, és a dir, un major increment de la massa monetària, degut al fet que els alts tipus d'interès atreuen encara més els capitals.

Finalment, cal notar que avui existeixen multitud d'altres formes de liquiditat, a part del paper-moneda i dels instruments escripturals-bancaris, que ja no poden ser controlades pel Banc Central. La confusió que aquesta situació origina és fàcilment observable per la simple consideració de la dificultat que existeix per a definir el què s'entén per mitjans de pagament. F. Vergara cita Lord Kaldor: «No hi ha línea de demarcació clara, en el si del conjunt de la liquiditat, entre el que és moneda i el que no ho és. Sigui quina sigui la definició que hom seleccioni per a la moneda, aquesta definició estarà envoltada per una miríada d'instruments, més o menys líquids, que poden servir-li de substituts3».

Al costat, doncs, dels instruments legals, teòricament controlats pel Banc Central, van apareixent nous instruments que el públic accepta i utilitza. I aquests instruments neixen no només dintre els bancs, sinó fins i tot en el si de les pròpies empreses.

Es fàcil deduir, de totes les consideracions anteriors, que no pot existir avui un control eficaç sobre la invenció de diner.

El resultat immediat d'aquesta situació és que cada banc, dintre dels condicionaments més o menys estrets que li imposa el Banc Central, actua segons les seves pròpies conveniències. I no existeix una articulació efectiva a nivell de societat geo-política que permeti de dibuixar estratègies globals per a tot el mercat.

No és que les necessitats del mercat, els excessos o dèficits sectorials de liquiditat... siguin totalment ignorats: la prova n'és que la banca és encara, i més que mai, un bon negoci. Però aquestes necessitats són ateses empíricament, parcialment, i no en funció del bé comú, sinó gairebé sempre en favor dels sectors privilegiats de la societat.

Els Bancs Centrals no disposen d'instruments efectius per al control de la situació. I la teoria monetària tampoc no disposa de solucions conceptuals adequades, ja que ni tan sols no ha estat capaç, fins ara, de definir amb precisió i rigor el concepte de sistema monetari.

L'actual mala estratègia de mercat (i d'invenció de diner que se'n segueix) té la prova més palpable en l'actual crisi d'inflació-deflació (stagflació), que tant preocupa a tothom, i per a la qual ningú no sap trobar una solució.


4. La mundialització de les relacions utilitàries

A la situació de desordre monetari que acabem de descriure, cal afegir tots els problemes derivats de l'actual mundialització de les relacions utilitàries.

El comerç entre països diferents és un fet cada cop més generalitzat i de més abast, i cal recalcar tots els seus avantatges i tots els aspectes enormement positius que comporta. La divisió del treball a nivell mundial és un fet que cal potenciar, sempre que es faci segons el principi de l'equilibri real de balances, estratègia principal que cal seguir per a garantir la viabilitat del comerç exterior.

Ara bé, si veiem que el sistema monetari, en l'interior de cada societat geo-política, és una font d'error i confusionisme, no cal pas pensar que a nivell de concert mundial la situació resulti més confortadora. El que passa, simplement, és que en la confrontació de divises, els països més forts «exporten» els seus problemes monetaris als més dèbils, de manera que la situació d'aquests encara s'agreuja més. Els problemes monetaris travessen fronteres, i en aquest joc sempre hi ha uns vencedors i uns vençuts.

La qüestió monetària fonamental que es posa en tota transacció de comerç exterior, és la de quins mitjans de pagament cal utilitzar: ja que cada societat geo-política té una moneda de validesa estrictament interior.

Aquesta qüestió era fàcilment resolta en el règim de moneda metàl·lica intrínseca, d'or o de plata, perquè tots els pagaments es feien en metall mundialment acceptat.

En règim de patró or —és a dir: de moneda metàl·lica extrínseca o paper-moneda convertible— continua sense haver-hi, si més no en teoria, cap problema, ja que la convertibilitat de la divisa garanteix una paritat determinada en or, així com un equilibri dinàmic de balances. L'equilibri de balances es basa en diversos mecanismes: les transferències d'or dels països amb dèficit als països amb superàvit; el posterior moviment equilibrador del nivell general de preus; i tot això reforçat per la intervenció del Banc Central sobre el tipus oficial de redescompte.

Ara bé, amb la caiguda del patró or i, doncs, de la convertibilitat interna de les unitats monetàries de cada país, les relacions de comerç exterior esdevenen complexes i confuses. Entre 1930 i 1945, una sèrie de mesures proteccionistes, com ara aranzels, contingentació, suspensió de la convertibilitat externa i del mercat lliure de divises, etc, reduïren en gran mesura el comerç mundial. Durant la Segona Guerra Mundial, la contracció fou màxima.

Per tal de trobar un sistema viable per a la represa del comerç mundial, el juliol de 1944 es firmaren els acords de Bretton Woods, en que els EEUU, de fet, imposaren allò que més els convenia.

Aquests acords contemplaven:

  • el restabliment de la convertibilitat inter-divises;
  • el compromís, per part de tots els firmants, de mantenir els tipus de canvi fitxats dintre d'uns límits molt estrets;
  • la constitució del dòlar i la lliura esterlina com a monedes de reserva, és a dir, mitjans de pagament internacionals, acceptats per tots els firmants com a pagament de les transaccions. Aquestes dues monedes conservaven, de cara únicament al comerç exterior, una convertibilitat en or, garantia de la seva fortalesa. Per aquest motiu, el sistema instaurat a Bretton Woods rebé el nom de «gold exchange standard» o patró de canvis or.

Tot i que, al cap d'un cert temps, aquest sistema assolí certament de redreçar i fer prosperar el comerç internacional en l'àrea occidental, el sistema comportava també els seus inconvenients, que no trigaren a fer-se palesos.

El principal inconvenient era la subordinació dels països considerats «febles» als considerats «forts». En efecte, quan una societat geo-política qualsevol contreu un dèficit en la seva balança comercial, només té dos recursos: acudir al crèdit internacional, o bé acudir a la reserva de divises anteriorment acumulades. Ara bé, si el dèficit és contret per una societat geo-política emissora de moneda de reserva, aquesta societat pot, simplement finançar el seu dèficit mitjançant noves emissions monetàries.

Aquest fou, precisament, el cas dels Estats Units. Els EEUU s'han aprofitat de la seva posició monetària privilegiada tant com han pogut, reabsorbint enormes dèficits de la seva balança a través de l'emissió incontrolada de dòlars. A més a més, el dèficit dels EEUU no era fruit d'un excés d'importacions, sinó d'exportació de capitals, de manera que no corresponia a una entrada correlativa de mercaderies.

(thumbnail)
Richard M. Nixon

Aquesta manera de fer donà lloc a una tal inflació de dòlars a Europa (exportació d'inflació) que la convertibilitat del dòlar segons la raó oficial instaurada a Bretton Woods es posà en greu perill. La inconvertibilitat fou un fet des de 1967-68, encara que no fou declarada oficialment fins a l'agost de 1971, data en què el president Nixon denuncià unilateralment els acords de Bretton Woods.

Des de llavors, i malgrat els intents de reordenació que representaren els acords de Washington del desembre de 1971 —també denunciats unilateralment per Nixon el 1973—, el «gold exchange standard» ha estat definitivament enterrat, i en l'actualitat els canvis de divises són flotants, això és, no coneixen paritats fixes, sinó que es contracten en un mercat de divises, i no hi ha cap referència a una possible convertibilitat en or.

La flotació de divises no és, en ella mateixa, cap mal per al comerç exterior. La situació actual, doncs, no seria particularment greu si no fos per una constatació fonamental: fins que les monedes interiors de cada societat geo-política no es racionalitzin, el comerç exterior no podrà ser tampoc racional, i com a conseqüència, no podrà assolir el necessari equilibri de balances, que ha de ser la seva estratègia fonamental.

És impossible de realitzar un comerç exterior equilibrat mentre:

  1. Les unitats monetàries dels més forts continuin subjugant les dels més dèbils. Malgrat la crisi per què ha passat, el dòlar ha sabut anar trampejant la situació, i encara avui conserva una posició de preeminència i privilegi que li permet d'anar exportant tots els seus problemes monetaris interns.
  2. Continuï existint un mercat especulatiu de divises. Aquest punt és d'una importància cabdal. La possibilitat de canviar unes divises contra unes altres sense que aquest moviment respongui a un moviment paral·lel de mercaderies, encoratja en gran mesura la realització d'operacions purament especulatives. Quan aquestes es fan en gran escala (moviments erràtics de capitals), resulta que coadjuven a reforçar els desequilibris monetaris existents en el si de cada societat geopolítica. Posen llavors els Bancs Centrals entre l'espasa i la paret, obligant-los a accions extremes per tal de mantenir dintre de límits raonalbles la paritat de la seva divisa. Com sempre, els més perjudicats són els més dèbils, tant a nivell mundial com a nivell de cada societat interior.


5. Les funcions del sistema monetari, avui

Ha arribat el moment de treure les conclusions finals de tota l'anàlisi dels sistemes monetaris que s'ha realitzat fins aquí.

Sobre la naturalesa del sistema monetari, les seves formes actuals ens mostren, més que mai, la seva fonamental abstracció. La confrontació històrica entre nominalisme i metal·lisme ha estat amplament guanyada pel primer, malgrat que els tòpics metal·listes de sempre continuïn conservant el seu lloc en la majoria de llibres i escrits sobre el tema. Però tots els autors crítics reconeixen avui que el sistema monetari és un mer instrument auxiliar sense cap necessitat d'assumir un valor intrínsec i concret. Només cal citar Schumpeter i Lord Kaldor.

Pel que fa a les funcions mercantils i socials dels sistema monetari, és fàcil de concloure, després de tot el que s'ha dit en aquest capítol, que es tracta més aviat de disfuncions: les funcions ancestralment dutes a terme pels sistemes monetaris (vegeu el capítol 2) estan totalment deformades i desfigurades en l'actual.

  1. Disfunció mètrica: la unitat monetària és, per la seva naturalesa, una unitat de mesura; però com a tal, reuneix actualment una sèrie de defectes que la inhabiliten per a acomplir amb precisió i fiabilitat aquesta funció. En el proper capítol s'especificaran les característiques mínimes que ha d'acomplir un sistema mètric racional i eficient.
  2. Disfunció instrumental: els instruments monetaris actuals —paper-moneda i instruments escripturals— funcionen com a intermediaris en l'intercanvi de mercaderies; però avui, aquesta funció està molt desdibuixada, perquè és compartida per multitud d'altres instruments sobre els quals ningú no exerceix cap mena de control.
  3. Disfunció documentària: aquesta funció, acomplerta només parcialment pels instruments escripturals, és totalment ignorada pel paper-moneda, que és anònim i despersonalitzat. De fet, podríem dir que el sistema monetari actual és un sistema anti-documentari. Aquesta realitat té conseqüències d'enorme importància, no només en el camp estrictament mercantil, sinó també en el camp social i més encara en el camp informatiu. Gràcies al seu anonimat, el sistema monetari actual permet que es cometin amb total impunitat actes de corrupció molt perjudicials per a la societat: robatori; evasió fiscal; evasió de capitals; caciquisme; soborn de jutges, polítics, funcionaris; etc.
  4. Disfunció estratègica: a causa de les seves defectuositats mètriques i documenàries, el sistema monetari actual es troba incapacitat per a esdevenir l'instrument d'una estratègia mercant-monetària racional i eficaç: aquesta incapacitat es tradueix en la terrible crisi que es produeix, tant en els mercats interiors com en el comerç exterior.

L'única conclusió pràctica que hom pot treure de tot el que s'ha dit fins aquí, és que cal canviar el sistema monetari actual. Cal reinventar un sistema monetari racional i informatiu, capaç de complir amb eficàcia les funcions que, com hem vist, des del seu origen se li encomanaren: un sistema monetari avui instrumentalment viable i pràctic gràcies a les modernes tècniques informàtiques.

Dedicarem els propers capítols a la descripció d'aquest possible nou sistema monetari, més racionalment adaptat a les exigències del mercat modern, i especialment es donarà importància a la funció de documentació i informació sobre el mercat.



Notes:

1. Quan, degut a la inflació, una peça de moneda fosa dóna un benefici mercantil interessant amb relació al seu valor nominal, totes les peces de moneda d'aquest tipus desapareixen ràpidament de la circulació.

2. F. VERGARA «Les faux-fuyants du monétarisme», Le Monde Diplomatique, desembre 1983.

3. Obra citada en la nota 2.


Eines de l'usuari