El primer antecedent de l'escriptura

De Escola Finaly
Dreceres ràpides: navegació, cerca


El primer antecedent de l'escriptura

Denise Schmandt-Besserat

 

Pròleg: Lluís Maria Xirinacs i Damians

Llicencia: © Denise Schmandt-Besserat

(Investigación y ciencia. Agost de 1978. núm. 23, pp. 6-16)

translation.png (Deutsch) (English) (Español) (Français) (Română)


Pròleg
El primer antecedent de l'escriptura
Vegeu també
Enllaços externs


Pròleg

Denise Schmandt-Besserat, audaç arqueòloga francesa, aconseguí una generosa beca americana d'una mítica i ben dotada universitat de l'altra banda de l'Atlàntic. La intenció de la beca era investigar l'origen de l'escriptura. Es suposava que l'esmentat origen es trobava a l'Orient Pròxim, al voltant de les àmplies conques hidrogràfiques de l'Eufrates i el Tigris, tres o quatre mil anys abans de la nostra Era. L'escriptura fou un mitjà tan eficaç per transmetre informació que la seva aparició revolucionà el nostre coneixement de la història. En aquest fet resideix la importància d'aquesta investigació arqueològica.

Schmandt-Besserat visità les terres dels actuals Iran, Iraq, Turquia, Síria, Jordània i Israel, cap als anys seixanta i setanta, i hi treballà de valent. És sabut que l'escriptura alfabètica, lletra a lletra, és una escriptura tardana, dels anys 1.500 a 1.000 aC. Abans d'aquesta trobem una escriptura sil·làbica i, encara anterior, una escriptura-dibuix, anomenada ideogràfica, perquè reduïa a una imatge gràfica, més o menys estilitzada, una idea o idees afins. Aquesta mena d'escriptura sembla la més antiga de totes i ja es troba entre els anys 3.000 i 4.000 aC a Mesopotàmia. Però la insigne excavadora francesa ens presenta, com a resultat sorprenent de les seves excavacions, un quadre que fa retrocedir l'origen rudimentari de l'escriptura fins als anys 7.000-8.000 aC.

Els arqueòlegs que la precediren havien homologat unes petites peces geomètriques d'argila, foradades per poder enfilar-les, com a grans de collarets per guarnir el coll, el canell o el turmell de la dona primitiva. Es tractava de triangles, cercles, boles, cons, canonets d'enfilall. Ella, en canvi, ens ofereix unes convincents equivalències entre les diferents figures d'argila i les mercaderies a l'ús: xais, cabres, bous, blat, oli, vi, etc. I avança la hipòtesi que aquestes figuretes senzilles d'argila representen la primera moneda de la història. Que aquella moneda és una «apuntació», un «escrit comptable», un «assentament de diari», i que això obre pas a l'escriptura.

Cap als anys 6.000-5.000 aC ja trobem unes grans boles d'argila buidades, tancades i segellades, dins de les quals hi havia «monedes» de mercaderies diverses. Aquestes boles eren la «factura» que el caravaner transportava d'una ciutat a l'altra ensems que transportava la mercaderia «facturada» a la bola i que entregava al destinatari en arribar a bon fi. Aquest comprovava la concordança entre les monedes i la mercaderia rebuda bo i trencant la bola davant d'escribes testimonis a la plaça pública, a les portes del temple. Sovint, les boles porten gravat i signat a l'exterior allò que amaguen dins. Denise Schmandt-Besserat en va trobar una quantitat significativa.

Més tard ja no es feren servir boles. S'aplanà l'argila i arribaren els maons clàssics de la primera escriptura cuneïforme (en forma de cuny o falca). Aquesta investigadora ens presenta, sense solució de continuïtat, l'evolució des de les primeres figures geomètriques, a través dels ideogrames més primitius fins als grafismes en forma de falca feta amb punxons de l'escriptura dels caldeus. Acomplí, doncs, la docta francesa l'encàrrec americà de descobrir l'origen de l'escriptura, però sorprengué al món en descobrir ensems l'origen de la moneda.

Fins al Neolític, 8.500-8.000 aC, la compra-venda de mercaderies es feia sota la forma de troc o permuta: jo et dono dos sacs de blat i tu em dones un xaiet. D'això se'n diu «mercantisme» i fa realment difícil el comerç. Només puc casar operació si trobo alhora: a) qui hagi de menester allò que a mi em sobra; b) que ell tingui allò que a mi em falta; i c) que tots dos estimem el valor de les dues mercaderies com a equivalents en la quantitat justa que ens convé als dos. Això és realment difícil i entorpí el desenvolupament del mercat durant mil·lenis. La moneda introdueix el «mercantilisme» que, tot interposant un valor genèric, abstracte, simbòlic acceptat per tots i custodiat per l'autoritat, permet qualsevol mena de canvi en qualsevol moment.


Lluís Maria Xirinacs i Damians


El primer antecedent de l'escriptura

Abans que els sumeris inventessin l'escriptura, a l'Àsia occidental es portaven els comptes mitjançant fitxes d'argila de divers format distintiu. Pel que sembla, aquestes fitxes van originar els ideogrames sumeris.


(thumbnail)
Imatge 1. Fitxes d'argila procedents de Susa, ciutat excavada a l'Iran. Aquestes fitxes, que es troben a la col·lecció del "Musée du Louvre", tenen una antiguitat de 5000 anys. Les 5 primeres de la fila superior representen alguns dels formats més comuns: una esfera, una mitja esfera, un disc, un con i un tetraèdre. Les de la segona fila, més elaborades, estan marcades amb incisions o impressions. Versions perforades i sense perforar de fitxes similars apareixen a les files tercera i quarta. Les de les dues últimes files varien en format i marques; algunes poden ser equiparades amb primitius ideogrames sumeris (per a una compressió global, veure la imatge 8).

Quina fou la causa que originà l'escriptura?. El mateix "art escriptoria" és un bon exemple del que els estudiosos del passat denominen invenció independent, ja que s'han desenvolupat de forma aïllada sistemes d'escriptura en èpoques diferents i en diferents parts del món. Per exemple, pot remuntar-se un sistema determinat —l'ideográfic xinès— fins al seu origen en signes arcaics gravats a ossos escapulars d'ovella o a closques de tortuga, al segon mil·lenni abans de Crist, a tall d'instrument per a plantejar preguntes al cel. Uns 1.000 anys més tard, un sistema d'escriptura totalment independent va sorgir just a l'altra punta del món, a Amèrica Central. Aquesta escriptura combinava un senzill sistema de notació numèrica amb complicats jeroglífics i era emprada, principalment, per a assenyalar les dates de diversos esdeveniments d'acord amb un sistema calendari elaborat.

Tant l'escriptura xinesa com la maia van ser invencions relativament tardanes. Algun altre sistema d'escriptura les hauria d'haver precedit, i és, a partir d'aquest punt inicial, des d'on podem començar la recerca dels antecedents de "l'art escriptoria". Normalment, s'atorga als sumeris de Mesopotàmia el mèrit d'haver estat els primers en escriure texts. Cap a l'últim segle del quart mil·lenni abans de Crist, els funcionaris de les ciutats-estat sumèries com Uruk havien desenvolupat un sistema per assentar xifres, pictogrames i ideogrames sobre superfícies d'argila preparada a l'efecte (un pictograma és una representació més o menys realista de l'objecte que es suposa que representa; un ideograma és un signe abstracte).

A Uruk, l'any 1929 i el 1930, un equip d'arqueòlegs alemanys dirigits per Julius Jordan va treure a la llum nombrosos exemples d'aquests seients arcaics. Els texts, uns mil en total, van ser analitzats per primera vegada per Adam Falkenstein i els seus col·laboradors. A l'actualitat, descobriments addicionals han incrementat el número total de texts de la pròpia Uruk i d'altres llocs, però realitzats a l'estil d'Uruk, fins a la xifra d'uns quatre mil, i els esforços pioners de Falkenstein estan sent continuats per Hans J. Nissen, de la Universitat Lliure de Berlín, i la seva col·laboradora Margaret W. Green.

Tot i que les formes d'argila emprades pels escribes d'Uruk són conegudes universalment com tauletes, terme que s'associa generalment a un objecte pla, en realitat són convexes. Cada signe s'inscrivia a l'argila mitjançant un estil o càlam de fusta, os o vori, amb un dels seus extrems rom i l'altre agusat. Bàsicament, els caràcters eren de dos tipus. Els signes numèrics s'imprimien dins l'argila; tots els altres signes, tant els pictogrames com els ideogrames, eren incisos amb l'extrem agusat del càlam. El repertori de caràcters emprat pels escribes d'Uruk era ampli; s'estima en no menys de 1.500 signes independents.

Les hipòtesis sobre l'origen de l'escriptura postulen, en general, una evolució des del concret a l'abstracte: una fase inicial pictogràfica que, en el curs del temps i degut potser a la distracció "escriptoria" dels escribes, es fa cada vegada més esquemàtica. Les tauletes d'Uruk contradiuen aquesta línia de pensament. La major part dels 1.500 signes (Falkenstein va compilar 950 d'ells) són ideogrames enterament abstractes; els escassos pictogrames representen animals salvatges, com el llop o el guillot, o elements de tecnologia avançada, com el carro o la maça. Els texts d'Uruk segueixen, sens dubte, sense ser desxifrats majoritàriament i continuen sent un enigma per als epigrafistes. Els escassos signes ideográfics que han estat identificats són aquells que poden ser remuntats, fase per fase, des d'un caràcter cuneïforme conegut d'èpoques posteriors a un prototip sumeri arcaic. A partir d'aquests continguts textuals fragmentaris, que les esmentades identificacions permeten, sembla ser que els escribes d'Uruk registraven, principalment, assumptes com transaccions comercials i vendes de terres. Alguns dels termes que apareixen amb més freqüència són els de pa, cervesa, ovella, bestiar major i vestimenta.

Després de les troballes de Jordan a Uruk, altres arqueòlegs van trobar texts similars en altres llocs de Mesopotàmia. D'altres es van trobar a l'Iran: a Susa, Chogha Mish i a paratges tan allunyats com Godin Tepe, uns 350 quilòmetres al nord d'Uruk. En anys recents, s'han exhumat tauletes escrites a l'estil d'Uruk a Síria, a Habuba Kabira i Jebel Aruda, uns 800 quilòmetres al nord-oest. A Uruk, les tauletes havien estat trobades en un conjunt de dependències del temple; de la resta, la major part van sortir a la llum a les ruïnes de cases privades, on la presència de segells i taps d'argila per a gerres marcats amb empremtes de segells testimonia cert tipus d'activitat mercantil.

(thumbnail)
Imatge 2. Tauleta buida en forma d'ou, trobada a les ruïnes del palau de Nuzi, ciutat excavada a Mesopotàmia, del segon mil·lenni aC. La inscripció cuneïforme que apareix a la seva superfície recull 48 animals. En obrir-la, es va trobar en el seu interior 48 fitxes. Les fitxes es van perdre abans que s'hagués preparat una descripció fidedigna, però els texts de Nuzi suggereixen la seva ocupació en el còmput.
(thumbnail)
Imatge 3. Bulla esfèrica, o embolcall d'argila amb fitxes en el seu interior, exhumada dels nivells del tercer mil·lenni aC. a Tepe Yahya, jaciment de la part centromeridional de l'Iran, a mig camí entre la vall de l'Indo i la Baixa Mesopotàmia. En el seu interior, hi havia tres fitxes (dreta): un con i dues esferes.

El fet que els texts d'Uruk contradiguin la hipòtesi que la primera forma d'escriptura hauria de ser pictogràfica, ha inclinat nombrosos epigrafistes a sostenir que aquestes tauletes, encara que encloguin l'escriptura coneguda més antiga, han de representar una fase ja avançada de l'evolució de "l'art escriptoria". S'ha revitalitzat de nou, doncs, la hipòtesi pictogràfica. El fet que no hagi aparegut encara cap escriptura d'aquest tipus en jaciments del quart mil·lenni abans de Crist, i fins i tot de data anterior, s'explica bé suposant que l'escriptura dels primers mil·lennis es va registrar exclusivament en materials peribles, desintegrats amb el temps, com el pergamí, el papir o la fusta.

Personalment, puc proposar una altra alternativa. La meva investigació sobre els primers usos de l'argila al Pròxim Orient, en aquests últims anys, suggereix que diverses característiques del material d'Uruk ofereixen claus importants per saber quins tipus de símbols visibles van precedir realment als texts sumeris arcaics. Les esmentades claus inclouen: l'elecció de l'argila com a material per a documents, el perfil convex les tauletes d'Uruk i l'aparença dels caràcters que figuren a les mateixes.

Nuzi, una ciutat iraquiana del segon mil·lenni abans de Crist, va ser excavada per "l'American School of Oriental Research de Bagdad", entre 1927 i 1931. Uns trenta anys més tard, en ressenyar una anàlisi dels arxius del palau de Nuzi, A. Leo Oppenheim, de l'Institut Oriental de la Universitat de Chicago, va informar sobre l'existència d'un sistema de seients que utilitzava «fitxes». Segons els texts de Nuzi, les esmentades fitxes s'empraven amb finalitats comptables; es referien a elles com a «dipositades», «transferides» o «suprimides».

(thumbnail)
Imatge 4. Bulla de Susa, que presenta dues files d'impressions a la seva superfície, aparellades, en número i format, amb les fitxes que contenia (primer terme): un con gran, tres cons (esquerra) i tres discs (dreta). Les tauletes amb representacions incises de les fitxes segurament es van desenvolupar més tard.

Oppenheim va imaginar un tipus dual de sistema comptable en els texts de Nuzi: a més dels documents elaborats cuneïformes dels escribes, l'administració palatina tenia uns comptes tangibles paral·lels. Per exemple, una fitxa d'una classe determinada podria representar cada un dels animals dels ramats de palau. Quan, a la primavera, haguessin nascut nous animals, s'afegiria un nombre igual de fitxes noves; quan es sacrifiquessin animals, es sostreuria el nombre apropiat de fitxes. Es traslladaven les fitxes d'una lleixa a una altra, probablement, quan els animals es movien d'una pleta o devesa a una altra, quan les ovelles eren esquilades, i així successivament.

La troballa d'un tauleta buida, en forma d'ou, a les ruïnes del palau va reforçar la hipòtesi d'Oppenheim. La inscripció que figura a la superfície de la tauleta va resultar ser una llista de 48 animals. Aquesta tauleta buida ressonava i, quan es va obrir acuradament un extrem de la mateixa, es van trobar en el seu interior 48 fitxes. Presumiblement, aquesta combinació d'una llista escrita i fitxes comptables representava una transferència d'animals des d'un servei de palau a l'altre. Desgraciadament, no posseïm una descripció fidedigna de les fitxes, que posteriorment es van perdre.

Els arxius de Nuzi es daten entorn l'any 1.500 abans de Crist. El gran jaciment arqueològic elamita de Susa presenta nivells que són anteriors en més de 1.500 anys. L'excavació de Susa, duta a terme per investigadors francesos, va començar a la dècada de 1880 i continua fins avui. Sis anys després de l'informe d'Oppenheim (1958), Pierre Amiet, del "Musée du Louvre", va poder confirmar l'existència d'un sistema comptable similar a Susa. Els receptacles de fitxes de Susa, a diferència dels de Nuzi, eren esferes d'argila buides. Amiet les va anomenar «bullae»; fins avui, se n'han trobat unes 70. Les fitxes que contenen són pelles d'argila modelades en una gran varietat de formes geomètriques, que inclouen esferes, discs, cilindres, cons i tetràedres.

La troballa d'Amiet va ser de gran significació; no només va demostrar que les bullae i les fitxes existien almenys un mil·lenni i mig abans que apareguessin a Nuzi, sinó que va posar també de manifest que eren tant o més antigues que els primers documents escrits d'Uruk. Més tard va quedar ben clar que, almenys les fitxes, eren molt més antigues.

L'any 1969, vaig començar un projecte d'investigació, l'objectiu final del qual consistia a descobrir quan i en quines formes va arribar a utilitzar-se l'argila al Pròxim Orient. La manufacturació de ceràmica constitueix, sens dubte, l'ús més familiar de l'argila, però, abans de l'aparició de la ceràmica, l'home ja estava fabricant comptes d'argila, modelant figures o toves d'argila i emprant aquesta matèria com a morter. Com a punt d'inici del meu projecte, vaig visitar els museus dels Estats Units, Europa i diverses ciutats del Pròxim Orient que tenien col·leccions d'artefactes d'argila amb una datació de fins i tot el setè, vuitè i novè mil·lenni abans de Crist. Aquest interval de temps, que comença fa uns 11.000 anys i acaba fa poc més de 8.000 anys, va contemplar l'establiment ferm dels primers assentaments agrícoles a l'Àsia occidental.

(thumbnail)
Imatge 5. Els jaciments en els quals apareixen les fitxes representen un lapse de temps que va del novè mil·lenni a.C. al segon. Fins a 20 variants dels quatre formats de fitxa bàsics són presents als llocs més antics. Els embolcalls d'argila no haurien d'aparèixer abans del quart mil·lenni a.C.

A les col·leccions dels museus, junt amb els comptes, toves i figures, que havia esperat trobar, em vaig topar amb el que per a mi va constituir una categoria d'objectes imprevista: uns petits artefactes d'argila de formes diverses. Tal com més tard vaig arribar a descobrir, les formes eren similars a les que Amiet havia trobat a l'interior dels seus bullae de Susa: esferes, discs, cons, tetràedres, ovoides, triangles (o formes de mitja lluna), formes bicòniques (dos cons units per la seva base), rectangles i altres formes singulars de difícil descripció. Podrien haver servit també de fitxes aquests artefactes, alguns dels quals eren anteriors en 5.000 anys a les fitxes de Susa?.

Vaig començar a compilar el meu propi catàleg independent d'aquestes singularitats, recollint tota fitxa de la qual es coneixia el seu jaciment específic d'origen. En resum, vaig trobar que, mentre totes elles eren de reduïda mida, amb dimensions d'un a dos centímetres de mitja per la seva part gran, moltes apareixien en dos formats diferents. Per exemple, hi havia cons petits, d'aproximadament un centímetre d'altura, i cons majors, de tres o quatre centímetres d'altura. També hi havia discs fins, de només tres mil·límetres d'espessor, i d'altres més gruixuts, de fins dos centímetres d'espessor. Altres variacions eren patents. Per exemple, a part de les esferes completes, vaig trobar quarts, meitats i tres quarts d'esfera. Algunes de les fitxes presentaven trets addicionals. Moltes estaven incises amb línies profundes; d'altres tenien sobre sí mateixes unes petites boletes o espirals d'argila i altres portaven escasses marques circulars de punxó.

Totes les fitxes havien estat modelades a mà. O bé s'havia rodat entre les palmes de les mans una petita pella d'argila, o bé s'havia extret aquesta amb les puntes dels dits. L'argila era de textura fina, però no presentava cap signe de preparació especial (com l'addició de substàncies reductores, una pràctica en la fabricació de ceràmica que augmenta la duresa després de la cocció). No obstant això, totes les fitxes havien estat cuites per garantir la seva durabilitat. La major part de les mateixes presentava coloració variada, des del torrat al vermell, però n'hi havia algunes grises i fins i tot negroses.

Vaig trobar que aquestes fitxes eren presents a, virtualment, totes les col·leccions dels museus d'artefactes del període Neolític de l'Àsia occidental. Un exemple extrem de la seva abundància l'ofereix el primitiu llogarret de Jarmo, a l'Iraq, ocupada per primera vegada fa uns 8.500 anys. Jarmo ha proporcionat un total de 1.153 esferes, 206 discs i 106 cons. Els informes indiquen, en general, que els excavadors van trobar les fitxes escampades pels terres de les cases, situades a diferents llocs d'un jaciment. Si les fitxes s'havien guardat alguna vegada en recipients com canastres o bosses, aquestes s'haurien desintegrat temps enrere. No obstant això, no hi ha testimonis que suggereixin que les fitxes estaven separades d'altres artefactes i fins i tot que impliquin quina era la seva funció. Els informes indiquen que moltes van ser trobades en grups de 15 o més i que els esmentats grups es localitzaven a les àrees de magatzems dins de les cases.

Segons repassava les col·leccions dels museus i els informes dels jaciments arqueològics en qüestió, vaig quedar enormement perplexa per la manifesta omnipresència de les fitxes. S'havien trobat peces des del llunyà oest, com Beldibi, actual Turquia sud-occidental, fins al llunyà orient, com Chanhu Daro, actual Paquistán. S'han exhumat fitxes fins i tot a un jaciment del vuitè mil·lenni abans de Crist a les vores del Nil, a les proximitats de Khartum.

Alhora, vaig trobar que alguns informes d'excavacions deixaven de prendre nota de les fitxes recollides o bé les esmentaven només casualment. Quan prenia nota d'aquestes fitxes, l'encapçalament podia ser: «objectes de finalitat incerta», «joguines infantils», «peces de joc» o «amulets». A tall d'exemple, les fitxes procedents de Tello, a l'Iraq, van ser interpretades pel seu descobridor, Henri de Genouillac, com amulets que expressaven el desig dels residents d'una «identificació personal». Un altre exemple apareix a l'informe de Carleton S. Coon sobre la Cova Belt de l'Iran: «Dels nivells 11 i 12 procedeixen cinc misteriosos... objectes d'argila, que no s'assemblen a res; sí, potser, a supositoris. Qualsevol pot conjecturar per a què es van emprar».

Existien seriosos impediments per a la captació del fet que totes aquestes fitxes eren artefactes de la mateixa classe, la causa és que, quan s'enumeraven als informes de les excavacions, en general, no apareixien sota un sol capítol, sinó sota capítols diversos, segons el seu format. Per exemple, s'havien descrit els cons com a figures femenines esquemàtiques, com a símbols fàlics, com a peces de joc i com a claus; les esferes, la major part de les vegades, eren interpretades com a bales o projectils de fona.

Pel fet d'haver estudiat a l'Ecole du Louvre, m'era coneguda l'obra d'Amiet. Tanmateix, havia compilat ja un catàleg de cents d'aquestes fitxes, abans de reparar en que similars a les fitxes d'Amiet, procedents de Susa, eren aquests artefactes d'argila de major antiguitat. Al principi, semblava impossible que hi pogués haver una relació entre ambdós grups; un mínim de 5.000 anys separaven les fitxes d'època neolítica de les de Susa, de l'Edat del Bronze. Segons ampliava les meves investigacions per donar cabuda als artefactes d'argila més tardans, amb una datació del setè mil·lenni abans de Crist al quart mil·lenni i encara posteriors, vaig trobar, per a la meva sorpresa, que s'havien trobat fitxes d'argila similars, en quantitats substancials, a jaciments representatius de tot aquest lapse de temps. Evidentment, un sistema de comptabilitat que feia ús de fitxes s'havia difós no només a Nuzí i Susa, sinó per tot l'Àsia occidental, des d'una època tan remota com el novè mil·lenni abans de Crist fins a èpoques tan properes com el segon mil·lenni.

(thumbnail)
Imatge 6. Distribució geogràfica de les fitxes. Comprèn des de les vores iranianes del Caspi, pel nord, fins a Khartum, pel sud, i des d'Àsia Menor fins a la vall de l'Indo, a l'orient. Els jaciments identificats aquí només amb punts dins d'un rectangle apareixen amb els seus noms al mapa d'agrupament de jaciments.


(thumbnail)
Imatge 7. L'agrupament de jaciments a la conca dels cursos superior i inferior del Tigris i del curs inferior de l'Eufrates i a la regió de Zagros de l'Iran més aviat reflecteix l'existència d'estudis accessibles que una mesura de l'àmbit i freqüència reals de l'ús de fitxes en aquesta mateixa zona.

El sistema sembla idèntic a molts altres mètodes de comptabilitat primitius, i fins i tot no tan primitius. Els filòlegs clàssics estan familiaritzats amb el sistema romà de fer «càlculs» amb còdols (calculi en llatí). Fins al final del segle XVIII, el Tresor Britànic operava encara amb fitxes per calcular els impostos. Encara avui dia, els pastors de l'Iraq empren còdols per comptabilitzar els caps dels seus ramats, i l'àbac constitueix encara l'instrument normal de càlcul als mercats d'Àsia. L'arcaic sistema de fitxes de l'Àsia occidental era, potser, només una mica més complicat que els seus correlats posteriors.

Considerat en la seva totalitat, el sistema tenia 15 classes principals de fitxes, dividides després en unes 200 subclasses, basades en la mida, les marques o la variació fraccional, (quart, meitat i tres quarts d'esfera). Evidentment, cada format específic posseïa un significat propi; unes quantes semblen representar valors numèrics i d'altres objectes específics, en particular gèneres mercantils.

No és necessari teoritzar sobre alguns d'aquests significats; diversos ideogrames que apareixen a les tauletes d'Uruk reprodueixen, gairebé amb exactitud, en dues dimensions moltes de les fitxes. Per exemple, els signes arbitraris d'Uruk per als numerals, com una petita impressió en forma de con per a l'un, una altra circular per al número deu i una impressió en forma d'un con major per al 60, tenen el seu correlat a les fitxes en forma de: cons petits, esferes i cons grans. Altres exemples més d'ideogrames que es corresponen amb fitxes inclouen, sota el capítol general de gèneres, el símbol d'Uruk per a l'ovella (un cercle amb una creu al seu interior), aparellat amb fitxes en forma de disc amb una creu incisa, i el símbol d'Uruk per a una peça de vestir (un cercle amb quatre línies paral·leles en el seu interior), equiparat a fitxes en forma de disc amb quatre línies paral·leles incises. Altres exemples més són els ideogrames per a metall i oli i, més clarament, els símbols pictogràfics per al bestiar major, gossos i el que, evidentment, són vasos: cada signe de les tauletes pot ser aparellat amb una fitxa de forma i marques similars. A més, les formes de molts ideogrames sumeris encara per desxifrar semblen reflectir les d'altres fitxes.

Imatge 8. Aquestes cinquanta-dues fitxes, representatives de les 12 principals categories de tipus de fitxa, han estat equiparades aquí amb caràcters incisos que apareixen a les primeres inscripcions sumèries. La major part de les inscripcions no poden llegir-se. A la il·lustració, si el significat del símbol és conegut, apareix la paraula castellana equivalent. Els símbols numèrics sumeris equiparats amb les diferents fitxes esfèriques i còniques són impressions reals a la superfície de la tauleta. En dos casos (esfera), s'afegeixen línies incises; en un tercer cas (con), s'agrega una marca feta amb punxó circular.
Imatge 8. Aquestes cinquanta-dues fitxes, representatives de les 12 principals categories de tipus de fitxa, han estat equiparades aquí amb caràcters incisos que apareixen a les primeres inscripcions sumèries. La major part de les inscripcions no poden llegir-se. A la il·lustració, si el significat del símbol és conegut, apareix la paraula castellana equivalent. Els símbols numèrics sumeris equiparats amb les diferents fitxes esfèriques i còniques són impressions reals a la superfície de la tauleta. En dos casos (esfera), s'afegeixen línies incises; en un tercer cas (con), s'agrega una marca feta amb punxó circular.

Per què va arribar a existir aquest repertori de símbols tridimensionals?. No pot tractar-se d'una mera coincidència el fet que les primeres fitxes apareguessin a les primeres fases del període Neolític, època de profunds canvis a la societat humana. Va ser llavors quan un model de subsistència anterior, basat en la cacera i la collita, es va transformar per l'impacte del cultiu de plantes i la domesticació d'animals i el desenvolupament d'una forma de vida agrícola. La nova economia agrícola, encara que indubtablement va augmentar la producció d'aliments, s'hauria vist acompanyada de nous problemes.

Potser el més crucial hauria estat l'emmagatzemament d'aliments. Certa porció de cada collita anual havia de ser assignada per a la pròpia subsistència de la família agrícola i una altra porció havia de separar-se com a llavor per a la collita de l'any venidor. Una altra porció més podria haver-se reservat per canviar-la amb aquells que estiguessin disposats a proporcionar productes exòtics i matèries primeres a canvi d'aliments. Sembla possible que la necessitat de no perdre de vista aquestes diferents quotes i transaccions va ser suficient per estimular el desenvolupament d'un sistema de registre.

Les fitxes més antigues que es coneixen a l'actualitat són les procedents de dos jaciments de la regió de Zagros, a l'Iran: Tepe Asiab i Ganj-i-Dareh Tepe. La gent d'ambdues comunitats sembla haver guardat ramats i, possiblement, estaven experimentant amb collites entorn del 8.500 abans de Crist, encara que per la mateixa època continuaven practicant la cacera i recollint plantes silvestres. Les fitxes d'argila que van fabricar tenien formes bastant sofisticades. Hi havia quatre tipus de fitxes bàsics: esferes, discs, cons i cilindres. A més, hi havia tetràedres, ovoides, triangles, rectangles, espirals encorbades i formes animals esquemàtiques. Els subtipus comprenien mitges esferes i mitjos cons, esferes i discs amb incisions i marques de punxó. El conjunt totalitzava 20 símbols independents.

El període Neolític i el següent període Calcolítico, o Edat del Coure, a Àsia occidental, es van estendre per espai de 5.000 anys. En tot aquest lapse de temps substancial, no es troben, sorprenentment, canvis de les fitxes, fet que pot indicar que bé s'adaptava a les necessitats d'una primitiva economia agrícola aquest sistema de registre. Cap al 6.500 abans de Crist, uns 2.000 anys després del naixement de les primeres comunitats agrícoles de Zagros, un altre llogarret de l'Iran, Tepe Sarab, va començar a florir. L'inventari de fitxes procedents de les excavacions de Tepe Sarab no presenta augment algun en el nombre de tipus principals i sí, en canvi, un augment en els subtipus de només 20 a 28, entre els quals figura una piràmide de quatre costats i un bucranio estilitzat que, probablement. representa el bestiar gran.

Va ser potser durant el període Calcolític quan els excedents agrícoles de cada membre de la comunitat van començar a reunir-se mitjançant impostos en espècie, amb la supervisió de l'excedent posada a les mans de funcionaris públics com els servidors dels temples. Si les coses van ser així, la necessitat de portar bon compte de les contribucions individuals, evidentment, no va suposar una modificació rellevant en el sistema de registre. Les fitxes exhumades a quatre llocs que van florir entre el 5.500 i el 4.500 abans de Crist, —Tell Arpachiyah i Tell as-Sawwan, a l'Iraq, i Chaga Sefid i Jaffarabad, a l'Iran— no reflecteixen una altra cosa que desenvolupaments menors. Apareix un nou tipus de fitxa, la de forma bicònica, i entre alguns dels subtipus unes línies i punts pintats de negre han substituït les incisions i marques de punxó.

Durant les primeres fases de l'Edat del Bronze, entre el 3.500 i 3.100 abans de Crist, es van donar canvis significatius en el sistema de registre. Aquest període va conèixer un avenç econòmic gairebé tan notable, en la seva pròpia forma, com el naixement de l'economia agrícola, que va establir les bases d'aquell. El nou desenvolupament va ser l'aparició de les ciutats. Els estudis de conjunt dels jaciments antics de l'Àsia occidental indiquen un dràstic augment de la població de l'Iraq i l'Iran; centres urbans amb nombrosos habitants comencen a aparèixer pròxims als anteriors assentaments pagesos.

En aquesta època, van aparèixer l'especialització artesana i els començaments de la producció en massa. Els bronzistes i els seus productes donen nom a aquesta Edat, però, a més dels ferrers, van sorgir també altres artesans, concentrats en diverses àrees. La invenció de la roda de terrisser va permetre el desenvolupament d'una indústria ceràmica i el producte dels diferents forns de producció massiva va arribar a distribuir-se a grans distàncies. Un corrent similar es fa patent a la manufactura de vasos petris. El desenvolupament d'una xarxa comercial ampliada està indicat per l'aparició a l'Iraq de materials tan exòtics com el lapislàtzuli.

El desplegament d'una economia urbana, arrelada al comerç, hauria d'haver multiplicat les demandes sobre el sistema tradicional de registre. Havia d'anotar-se no només la producció, sinó inventaris, nolis i pagaments de salaris, i els mercaders necessitaven guardar constància de les seves transaccions. Cap a l'últim segle del quart mil·lenni abans de Crist, la pressió d'una complexa comptabilitat comercial sobre el sistema de fitxes es va fer patent, tant en els símbols com en la forma en la qual es van emprar les fitxes.

Per considerar els símbols en primer lloc, sis jaciments de finals del quart mil·lenni abans de Crist, a l'Iraq (Uruk, Telb i Fara), a l'Iran (Susa i Chogha Mish) i a Síria (Habuba Kabira), ens han llegat fitxes representatives de la gamma completa de les formes primitives. A més, apareixen algunes formes noves, entre les quals es compten les paràboles, els romboides i unes rèpliques de vasos. Tanmateix, encara més significatives que l'aparició de noves formes és la proliferació de subtipus, indicada per una varietat de marques incises sobre les fitxes. És també ara quan unes quantes fitxes comencen a presentar marques aplicades: boletes o espirals d'argila afegides a les pròpies fitxes.

(thumbnail)
Imatge 9. Els raigs X revelen l'existència de fitxes, unes en aparença cons i altres ovoides, en una bulla sense obrir. La datació de la bulla es desconeix; es tractava d'una troballa aïllada a superfície, a prop de Dhahran.

Els sis llocs esmentats ens han proporcionat un total de 660 fitxes que daten sobre al 3.100 abans de Crist. D'aquest total, 363, és a dir, el 55 per cent, estan marcades amb incisions. La major part d'aquestes incisions són profunds solcs, realitzats a l'extrem agusat d'un càlam; els solcs estan situats a llocs visibles i amb un clara cura per la simetria. Sobre les fitxes de forma arrodonida, com esferes, cons, ovoides i cilindres, les incisions usualment corren parelles al llarg de l'equador i, d'aquesta forma, són visibles des de qualsevol costat. Sobre les fitxes planes, com discs, triangles i rectangles, les incisions apareixen només sobre una cara.

La major part de les incisions presenten un motiu de línies paral·leles, si bé es troben incises també creus i motius entrellaçats. El nombre de línies paral·leles no sembla deure's a l'atzar: poden existir fins a 10 incisions i les freqüències dels models d'un traç, dos traços, tres traços i quatre traços, és palmària. S'ha de destacar que, amb l'excepció dels models de dos traços, els models amb un nombre senar de traços són els més freqüents.

Encara que els models incisos són, amb molt, els més abundants, 26 de les fitxes, és a dir, un 4 per cent del total, presenten impressions circulars realitzades, en aparença, punxant l'argila amb l'extrem rom d'un càlam. Algunes d'aquestes fitxes amb puncions porten una sola impressió. D'altres mostren un grup de 6 marques de punxó, disposades bé en una sola fila, bé a dues files amb tres impressions cada una.

Pel que fa referència als canvis en la forma en la qual es van emprar les fitxes, és significatiu el fet que 198 de les mateixes, és a dir, el 30 per cent del total, estiguin perforades. Aquestes fitxes perforades inclou a tota la gamma i també els subtipus de la varietat sense marques, amb puncions i amb incisions. En efecte, això vol dir que es podia disposar de fitxes de tot tipus, tant en les seves formes sense perforacions com en les perforades. Les perforacions són tan reduïdes que només un fi cordill podria haver passat per les mateixes. D'entre les explicacions que poden imaginar-se, una és la de que tots aquests 15 tipus de fitxes i els seus 250 subtipus corresponents no eren cap altra cosa que amulets personals, que la gent de les ciutats dels primers temps de l'Edat del Bronze de l'Àsia occidental portava, suspesos de cordills, entorn del seu coll o a la seva nina. Rebutjo aquesta explicació per dues raons. En primer lloc, cap de les fitxes perforades que he examinat no presenta cap rastre d'haver-se emprat com a amulet, com pot ser el polit o erosió al voltant de l'orifici del cordill pel propi ús. En segon lloc, sembla absurd que tot aquest complicat repertori de formes, tan difós en la seva distribució geogràfica i manufacturat amb una uniformitat tan notable, hagi servit d'ornament personal, en el 30 per cent dels casos, i per a algun altre propòsit, en el 70 per cent restant.

Prefereixo la hipòtesi que algunes fitxes representatives d'una transacció específica fossin enfilades juntes, a tall de registre. Sembla, almenys, plausible que la complexitat de guardar constàncies en una economia urbana podria haver donat lloc a duplicar fitxes idònies per enfilar en un cordill.

El fet d'enfilar les fitxes, si això és el que impliquen les perforacions, seria només un dels canvis en la forma en la qual aquests simbòlics trossos d'argila van ser emprats a finals del quart mil·lenni abans de Crist. Un canvi molt més significatiu el constitueix la primera aparició, en aquesta època, de les bullae d'argila, o sobres, per dir-ho, com els que Amiet va trobar com receptacles de fitxes a Susa. L'existència d'un sarau representa un testimoni directe, perfectament definit, del desig de l'usuari de separar les fitxes que en representen una o una altra transacció. Aquest sobre podia fabricar-se amb facilitat, pressionant els dits dins d'una pella d'argila de la mida d'una pilota de tennis, si fa o no fa, creant així un buit prou ampli com perquè cabessin diverses fitxes; el sobre podia segellar-se després amb un pegat d'argila.

Segons el meu parer, no existeix cap dubte en el fet que aquestes bullae van ser inventades per proporcionar a totes les parts d'una transacció un tipus de superfície tersa d'argila que, segons el costum sumeri, podia ser marcada amb els segells personals dels individus implicats, a mode de validació de l'acte comercial. El fet que la majoria de les 350 bullae descobertes fins aquest moment portin impressions de dos segells diferents, recolza la meva convicció. Amiet ha suggerit que les bullae de Susa podien haver servit com coneixements d'embarcament. Des d'aquest punt de vista, un productor rural de, posem per cas, teixits consignaria un noli d'efectes a un mitjancer urbà, enviant-li junt amb el noli una bulla amb un nombre de fitxes en el seu interior descriptives del tipus i quantitat de la mercaderia embarcada. Trencant la bulla, el destinatari del noli podia verificar la naturalesa del propi noli; a més, la necessitat de lliurar la bulla intacta evitaria al transportista la temptació de robar la mercaderia en trànsit. Aquesta transferència segellada de fitxes entre socis comercials representa una forma completament nova d'emprar l'antic sistema de registre.

Aquesta innovació tenia un seriós inconvenient. Els segells impresos sobre el terç exterior de la bulla servien per donar validesa a cada transmissió, però, si aquestes empremtes dels segells s'havien de conservar, la bulla havia de romandre intacta. Com, llavors, podria determinar-se quines fitxes, i en quin número, hi havia en el seu interior?. Aviat es va trobar una solució al problema. La superfície de la bulla va ser marcada, de manera que, a més de les empremtes dels segells que li donaven validesa, portava imatges de totes les fitxes incloses en el seu interior.

L'exemple més xocant d'aquesta pràctica el constitueix una bulla que va resultar contenir sis fitxes ovoides amb solcs. Cada una de les sis fitxes havia estat pressionada contra la superfície de la bulla, abans de ser introduïda a la mateixa; aquelles encaixen exactament amb les empremtes de la superfície de la bulla. Aquest mitjà per registrar en el seu exterior el contingut d'una bulla no es va practicar, tanmateix, d'una forma universal. Sobre la majoria de les bullae es feia la impressió amb el polze o amb un càlam; una impressió circular representava una esfera o un disc, una impressió semicircular o triangular a un con, i així successivament.

És evident que no es van inventar aquestes marques a la pròpia bulla per substituir el sistema de fitxes de comptabilitat. Malgrat tot, això va ser el que va ocórrer. Ens podem imaginar molt bé el procés. En primer lloc, la innovació va prendre apogeu per la seva pròpia conveniència; qualsevol podia «llegir» quines fitxes, i en quin número, contenia una bulla, sense destruir l'embolcall i les seves empremtes. El que va succeir després va ser virtualment inevitable i la substitució de les pròpies fitxes per les seves representacions bidimensionals hauria estat, pel que sembla, la baula crucial entre el sistema de registre arcaic i l'escriptura. Les bullae buides, amb les seves fitxes a l'interior, haurien estat reemplaçades per sòlids objectes d'argila inscrits: les tauletes. Els munts de fitxes de rengleres, canastres i prestatges dels arxius haurien cedit pas a signes representatius d'aquelles, inscrits sobre tauletes, és a dir, haurien cedit el seu lloc a documents escrits.

(thumbnail)
Imatge 10. Aquestes tauletes d'Uruk mostren el format convex que pot reflectir la seva evolució a partir de bullae buides. Les impressions representen xifres. Es conserven al Museu de Pèrgam, a Berlín.

El perfil convex de les tauletes més antigues d'Uruk pot molt bé ser un tret morfològic heretat de les bullae esfèriques. El mateix pot dir-se, majoritàriament, de l'elecció com a superfície escriptoria d'un material tan poc idoni com l'argila, mitjà tou i que es taca amb facilitat, que ha d'assecar-se o coure's, si ha de ser conservat. Pocs dubtes poden existir sobre la relació entre les formes i les marques de les fitxes i les formes preteses arbitràries de molts dels ideogrames d'Uruk. No menys de 33 identificacions ben definides existeixen entre els ideogrames i les representacions bidimensionals de les fitxes i més del doble són possibles.

En resum, els primers exemples d'escriptura a Mesopotàmia poden no ser, com molts han suposat, resultat de pura invenció. En comptes d'això, constitueixen, pel que sembla, una nova aplicació, a finals del quart mil·lenni abans de Crist, d'un sistema de registre, que era natiu de l'Àsia occidental, des dels primers temps neolítics en endavant. Des d'aquesta perspectiva, l'aparició de l'escriptura a Mesopotàmia representa un pas lògic a l'evolució d'un sistema de comptabilitat, que es va originar fa uns 11.000 anys.

Dins d'aquesta hipòtesi, el fet que el sistema fos emprat sense modificació rellevant alguna fins a finals del quart mil·lenni abans de Crist sembla atribuïble a les exigències, relativament senzilles, de la comptabilitat dels 5.000 anys precedents. Amb el naixement de les ciutats i el desenvolupament del comerç a gran escala, el sistema es va veure impulsat cap a una nova via. Les imatges de les fitxes aviat van suplantar a les pròpies fitxes i l'evolució dels objectes simbòlics cap als ideogrames va conduir a la ràpida adopció de l'escriptura per tota l'Àsia occidental.


Vegeu també

  • (it) Schmandt-Besserat, Denise, «Gli antecedenti della scrittura», a Le Scienze, 1978. Vol. XXI. núm. 120, pp. 6-15.


Enllaços externs

Eines de l'usuari